Acabo de llegir “El llibreter de Kabul”, d’Asne Seierstadt, i hi he trobat una societat pobre, miserable, tancada en si mateixa i barrada per unes tradicions de ferro que asfixien qualsevol intent de sortir-se’n d’elles, on les dones son simples objectes, cuidadores de la casa i els fills, sotmeses a qualsevol poder masculí, i els homes estan atenallats també per uns costums i unes regles que no permeten cap desviació de la norma.

Regles de ferro que atenallen una societat. Una presó invisble per a tota una societat. Un país pobre incapaç d’imaginar qualsevol altra cosa diferent de la que ja hi ha, perquè qualsevol altra cosa xocarà amb les tradicions, amb el-que-és-correcte. Tradicions que atenallen però de les que se senten orgullosos. Pobresa que no permet pensar més enllà del dia a dia, pobresa que no permet invertir per millorar les vides.

I en aquest país volem els occidentals imposar una democràcia al nostre estil? Volem imposar una pau militar mentre el país es mor de gana i no avança?

Potser una altra manera d’ajudar Afganistan sería canviar els objectius: no canviar nosaltres el país, que canviés ell. Nosaltres hem d’ajudar tant com poguem, però la voluntat ha de ser pròpia, no imposada.

Comments:

joan marc - Aug 2, 2008

sàvies paraules les teves Manu, “no canviar nosaltres (ells) el país, que canviés ell……..” una abraçada i records a la familia salut Joan Marc

pqs - Aug 6, 2008

El problema és el com. El dia que la OTAN se’n vagi, tornarem, probablement, als temps del Mullah Omar. Llavors què?

Manel - Sep 2, 2008

Que la OTAN marxi no vol dir que el país quedi sol, vol dir que potser ja no caldran militars per evitar atacs, però caldrà policia, ajudes, suport, ensenyament, infrastructures… Ara per ara, amb l’increment d’atacs dels talibans i d’altres sí que cal una força militar, és clar. Però la solució no és només militar, hi ha d’haver unes possibilitats de futur i unes alternatives a l’opi i a la pobresa, si no serà un cercle viciós, la presència militar només congelarà una situació que tard o d’hora tornarà al punt de partida. Gent que treballi sobre el terreny pot detectar on estan les necessitats més grans, quines són les infraestructures que més manca fan (tantes!), i començar a fer alguna cosa… el que està clar és que és una tasca per molts anys.