Vas pel carrer i veus gent enganxada al mòvil que no aixeca el cap, al tren ja poca gent mira el paisatge i als transports públics tothom aprofita el trajecte per enviar missatges i connectar-se a la xarxa. Comunicació a tothora, arreu. A casa, a la feina, les interrupcions son constants també. Connexió permanent amb el teu grup o grups, socials o professionals.
Fins a quin punt això no ens aliena, ens desenganxa del nostre entorn? Som conscients de l’estoneta que caminem fins a la feina? Ens fixem en el que veiem, en els petits detalls, i deixem que la ment voli sola, o estem tot el dia pendents de dir, fer, llegir… sense després treure’n un profit excessiu, vist moltes vegades la longitud dels missatges o la seva banalitat?
Hipercomunicació que sembla dominar-nos: rebre un missatge i haver-lo de contestar immediatament… sempre. Els nostres tempos dominats pels dels altres que, també, estan dominats per uns altres. Un peix que es mossega la cua i que per tant no pot nedar endavant.
Cal no perdre el món de vista, reconnectar amb la realitat i dedicar-nos estones que semblin no aprofitades. Possibilitat de comunicació a tothora, però quan nosaltres volem. I de vegades no sembla que sigui així.
