Com suposo que gairebé tothom, jo també desitjo que tant de bò que l’alto el foc que ha anunciat avui ETA finalitzi amb l’abandó de les armes.
Espero que el moment, el clima, les esperances que tothom hi té, cristalitzin en quelcom més que una il.lusió passatgera; tothom se n’alegra, però també tothom toca de peus a terra i no fa volar coloms. Massa sofriments, massa esperançes i massa dolor pel camí.
D’una banda ETA posarà sobre la taula qüestions polítiques que no li toca a ella discutir, parlarà dels seus presos i de la situació en relació amb la justícia d’aquests, de l’altra el govern no hauria d’entrar en el joc de política i hauria de centrar-se únicament en qüestions referents a ETA i als crims que han comès, però està clar que de fons hi ha l’encaix d’Euskadi a l’estat espanyol, i la necessitat d’una representació dintre del marc legal actual de les opcions polítiques representades per grups polítics com Batasuna.
I la societat, com ho pot encaixar? No serà gens fàcil desmantellar no ja una banda armada sino tot l’entorn de violència al voltant de l’esquerra abertzale; les pressions a militants d’altres grups, els seguiments, la tensió del dia a dia, els retrets d’uns a altres, les pors i odis acumulats any rera any, això costarà més d’empassar o de perdonar.
Espero que qui ho ha de fer sàpiga parlar, tant els uns com els altres, que es deixin de banda les retòriques guerreres de vencedors i vençuts, els orgulls patris i les rivalitats polítiques que no duen enlloc i que tothom sigui conscient del que hi ha en joc i hi actui en conseqüència.
Alguna cosa s’ha d’estar coent, però, si fins i tot el PP, sense renunciar al seu paper de salvador i de guardià de les essències pàtries ha moderat el seu discurs i sembla que ofereix la mà. Si realment tira endavant, ningú voldrà estar fora de la foto.
