Als europeus ens costa molt d’entendre la llibertat amb que es poden tenir, portar i usar armes als Estats Units. Potser va lligat a les seves tradicions i herència cultural: al llegat dels colonitzadors de l’Oest, a la segona esmena de la seva constitució, o fins i tot al seu fort caràcter individual, o a la seva tradició també de defensa aferrissada dels drets individuals dels seus ciutadans enfront de regulacions governamentals.
Sigui com sigui, cada vegada que es produeix un episodi com el de fa poc a Tucson, o els ja més llunyans a Columbine, al 1999, per exemple, torna a sortir a la llum el debat sobre el control d’armes, un debat que està lluny de resoldre’s: els partidaris d’un control més fort tenen a favor les estadístiques i les víctimes, els partidaris de la llibertat de portar armes argumenten la segona esmena i la llibertat del ciutadà, elements fins a cert punt més volàtils i eteris, culturals, podriem dir-ne, i, sobretot, tenen al seu favor la poderosa Associació Nacional del Rifle i segurament també la potent indústria armamentística i la dreta més reaccionària: difícils contendents a guanyar.
