Es pot permetre Israel el luxe d’intentar combatre Hesbol·là usant tècniques similars a les seves? Israel sembla que no s’adona que no està lluitant contra un enemic del seu tipus, sinò d’una mena totalment diferent.

De què serveix la destrucció continuada de les infrastructures libaneses? Potser des del punt de vista militar israelià, el que es pretén es destruir qualsevol element que pugui servir d’aixopluc o de suport a l’enemic, o bé dificultar-li tant com sigui possible els desplaçaments pel terreny, intentant deixar obertes només unes vies (fàcilment controlables), a nivell de passadissos. El punt de vista libanès, però, ha de ser el contrari: carreteres i hospitals atacats, subministrament aturats, atacs a zones civils…

L’únic guanyador d’aquesta situació és Hesbol·là: essent un grup paraestatal, substitut del dèbil estat libanès (gairebé desaparegut de manera pràctica a la zona), ha construit infrastructures i ha situat els seus centres de comandament al mig de zones habitades, i mica en mica s’ha anat infiltrant en la vida diària de la població, que veu com algú s’ocupa dels seus problemes. El preu, una possible teocratitzacó de la vida civil, no es nota en un primer moment, quan hi ha necessitats elementals.

Així­, el que en un moment de calma es veu com la seu d’un partit, quan esclata el conflicte passa a ser un objectiu militar; la infiltració, camuflatge, o senzillament presència habitual dels milicians del grup a la vida diària passa a ser un problema per al conjunt de la població, atrapada entre dos focs.

La tàctica israeliana d’atacar amb força i a tots els punts l’enemic acabarà produint més maldecaps que solucions: el número d’atacs de Hesbol·là no baixa, els seus milicians presenten combat als soldats israelians, i la població és la que més pateix, com sempre; la radicalització de la població tampoc seria d’estranyar: persones en un primer moment llunyanes al postulats religiosos del grup s’hi poden acabar apropant perquè és l’únic que combat al qui els ataca…

Alhora, el president iranià segueix donant suport al seu apadrinat, i Siria tampoc deu veure amb mals ulls que el grup, també pro-sirià, ataqui a qui encara té els alts del Golàn.

La clau del conflicte no és només local. No només cal aturar el conflicte (amb una força d’interposició internacional, potser? força que Israel només acceptarà si li fa el treball brut de desarmar Hesbol·là), també cal enfortir el govern del Lí­ban i fer que pugui controlar el seu territori, desarmar Hesbol·là i qualsevol altre grup armat, i pressionar Siria i l’Iràn perquè s’ocupin dels seus problemes als seus propis territoris: el primer, acceptant de manera definitiva la retirada de tropes de l’any passat i el que això significa, el segon, disminuint el tò de les seves paraules contra Israel (directament) i deixant de lluitar-hi indirectament (via Hesbol·là).

Però el primer pas és el més complicat: com aturar el conflicte?