El mitjà es el missatge, deia en McLuhan. I si no l’és, està clar que el condiciona, el dibuixa i el pot arribar a fer seu.
I això és el que passa amb els botons, smileys, likes i expressions incomplertes i ràpides d’escriure de mòbils i aplicacions: a banda de perdre’s molts matisos del que volem dir en pro de la rapidesa, tot ho expressem de la mateixa manera, perquè no n’hi ha cap altra de disponible.
Aquesta simplificació fa que sigui molt més fàcil treure (encara més) dades sobre el que ens agrada i el que no, i perfilar-nos molt més bé. En Versvs ho diu molt clarament parlant del suposat botó de “No m’agrada” del Facebook:
“va de ayudar a Facebook a clasificar mejor el contenido relevante pero que no es abiertamente alegre o divertido”
Però aquesta simplificació té una altra cara, que també esmenta Versvs de passada: la pèrdua respecte altres formes de comunicació.
Mirem el temps que els més joves (els futurs adults) es passen davant de les pantalles, comunicant-se entre ells a través de diferents canals i aplicacions. Diferents aplicacions vol dir diferents mitjans, converses i interessos, podem pensar… però el principi és el mateix arreu: cors, dits amunt, retweets, seguidors o amics, tot és el mateix amb diferents noms, i la necessitat de reafirmar-se mitjançant el número de seguidors o de likes creix, i ha de ser immediat, com les respostes, sinó passa alguna cosa (els més grans també ens hi passem estona, i també fem el mateix, no ens enganyem)
No modularà les possibilitats de comunicació d’aquests futurs adults aquesta sobreexposició a un mitjà de comunicació encorsetat i empobrit? Com s’expressaran en textos llargs, o cara a cara? Tindran els recursos per parlar sense posar-se nerviosos i mirar als ulls? I el llenguatge gestual i corporal, l’aprendran?
Pot semblar exagerat i tant de bo ho sigui… però les hores que s’hi passen son moltes, en detriment d’altres. I si en el món físic poden tenir la guia (els agradi o no) de pares, tutors, germans, amics d’una manera visual, directa i agafar el bo i millor que els agradi, en el món interconnectat però alhora privatiu i solitari de les xarxes quina guia tenen? Quins criteris? Qui els hi diu què pot ser bo i què no (i que experimentin) si els adults també estem en el nostre món, i de vegades tampoc som exemple?
Si la comunicació ha d’anar cap a una hipermediació dels gestors de les xarxes, que modelin el nostre missatge i el simplifiquin tot indicant les possibilitats d’expressió, al final aquesta comunicació s’empobrirà i nosaltres mateixos perdrem molt en el camí, perquè deixarem que d’altres (algorismes pensats per altres) puguin definir el que son missatges o informacions importants en base a alguns quants inputs numèrics, i no en quant a la informació pròpia del que llegim o escoltem.
Tot i això, no és que per si sigui un tipus de comunicació dolent, ni molt menys: passa a ser-ho quan esdevé la única o gairebé la única, quan tot es centra en un únic lloc mediatitzat i exposat, falsament privat, realment grupal (no pas social) on no se n’adonen i aprenen a modelar el seu missatge per agradar i ser acceptat, i no pas per intentar ser acceptats per tal com son en realitat.
En una època tan mediatitzada com la nostra el que ens cal és aprendre a ensenyar a trobar espais privats, desconnectats, lliures de missatges externs, per tal que hom sàpiga construir el seu propi discurs.
