La presa de possessió d’Obama d’ahir no va ser més que el pas final d’una cursa que fa temps ningú creia que podia guanyar, però la feina que se suposa comença avui ja fa dies que ha començat.
Obama ha sabut usar els nous mitjans de comunicació com ningú (alguns en diuen el primer president 2.0 - ai, les etiquetes!) i per tant ha arribat a públics on mitjans tradicionals com premsa i televisió, massa encartronats, no hi arriben.
Però la mestria en saber usar nous canals (blogging, microblogging, xarxes socials…), la primera victòria sorprenent (David contra Goliat? el candidat desconegut contra la preferida per la nomenclatura del partit demòcrata) a les primàries de l’agost passat, els primers resultats positius als caucus i el crescendo de victòria mentre s’apropava el dia de les eleccions, tot això no hagués estat possible sense un missatge: no és casualitat que les paraules esperança, canvi o diàleg hagin estat de les mes usades per l’ara president.
Però que no es confongui ningú: que Obama parli de canvi no vol dir que de sobte tot canvïi.
També ha parlat de diàleg, de unir i no enfrontar o de la feina que caldrà fer per superar els diferents reptes, i és per això que no ha de sorprendre que en el seu equip hi mantingui republicans o rivals demòcrates: es tracta de buscar el millor de cada casa i posar-los a treballar, no de fer-se un equip que digui amén a tot. Però això ja és una novetat, i alhora, pot ser una jugada política molt intel·ligent: implicar a tothom en les tasques pendents, tenir el màxim de punts de vista possibles, si, però també implicar també a tothom en la responsabilitat de les decisions.
Els canvis no seran de la nit al dia, però és que tampoc no ho poden ser: un cop de timò, una volta brusca l’únic que farà és tombar el vaixell. Una maniobra ben dirigida, amb tothom tirant de les cordes i del velam si que pot variar el rumb.
Tant de bò les esperances que ha creat acabin sent d’allò més reals.
