Fa un any i mig més o menys, em rondava pel cap la idea de fer un post amb una història ambientada a l’Iraq, però donada la més que dubtosa qualitat de l’escrit, ho vaig deixar córrer.
La idea era mostrar un parell d’històries paral·leles que coincidien en el punt final: d’una banda, hi havia la derivació que feia un noi iraquià des d’un entorn normal (si es que es pot considerar normal viure sota una dictadura) fins a la recerca del “martiri”, el seu viatge sense retorn cap a una religió i unes ensenyances tergiversades; de l’altra banda, hi havia un noi nord-americà que s’enrolava a l’exèrcit i que anava a parar a l’Iraq. La història havia de partir de dos punts similars: dos joves amb les seves esperances i tota una vida per davant, i finalitzava en el punt de connexió entre totes dues: l’atac suïcida de l’iraquià, la mort dels dos joves en unes circumstàncies totalment allunyades de les inicials.
A més d’altres coses, jo havia imaginat que el “meu” soldat americà era un hispà d’un suburbi d’una gran ciutat californiana (Los Ángeles, pot ser?), un noi que, tot i viure als Estats Units, té difícil l’accés a una bona educació, a una feina, potser té poc coneixement del món com és i fins i tot del seu propi país, un noi al que l’entorn el condueix a trobar que enrolar-se a l’exèrcit és una bona sortida; com les condicions socials, l’entorn, el porten a una situació on mai s’hauria volgut trobar…
I ara llegeixo al diari “Avui” que els joves pobres dels EUA són carn de canó a l’Iraq.
