Originalment la xarxa era un conjunt de subxarxes i pàgines totalment distribuïdes, servidors i més servidors de pàgines web, aïllats un dels altres, que enllaçaven aquestes planes mitjançant un conjunt d’adreces comunes, però sense cap punt central.

El mateix passava amb altres serveis, com el correu o l’ftp, o posteriorment, les famoses xarxes p2p.

En aquest context van començar a sortir els primers motors de cerca, catalogant i indexant contingut extern, i dirigint els seus usuaris a les pàgines on aquest estava.

Amb el pas del temps, però, els administradors d’aquests serveis van començar a veure que era més còmode no anar a cercar contingut arreu del món, sino ajudar a generar-lo a casa seva, o hostatjar-lo allà mateix, així com proporcionar serveis associats (correu, calendaris, espai de disc): això facilitava la feina de recerca i indexació i, alhora, generava molt i molt coneixement dels costums i preferències dels usuaris. Afegim un disseny agradable, un funcionament ràpid d’aquests serveis i la possibilitat (que els donem) per tafanejar la nostra agenda i trobar altres usuaris per “connectar”, i ja tenim la web 2.0.

Icones de serveis web, via squareberry.com/

Tot plegat, això no ha fet altra cosa que anar a més, de tal manera que les grans xarxes socials tenen un nivell de penetració altíssim entre la “població digital”, amb milions i milions d’usuaris. Vist des del punt de vista de la privacitat, milions i milions d’objectius de cerca, de registres d’on extraure dades (mineria) i on aplicar-hi sistemes massius de cerca (big data) per extreure patrons de comportament i grafs socials.

Així, aquesta centralització cada vegada més acusada en uns quants serveis puntuals facilita l’espionatge de dades i el control de grups socials a la xarxa: una vegada es té accés a un dels servidors (sigui de la manera que sigui: legal o il·legal, acordada o coaccionada, consentida o ignorada) es té accés no només a tot allò que un pugui dir i publicar, si no també a tota la xarxa de contactes pròpia i, el que es més valuós encara: al registre d’acció amb aquests contactes (quan els hem donat d’alta, cada quan hi connectem, parlem o mirem què diuen o llegim que publiquen, per exemple) o al tipus de contingut que pugui haver en aquestes xarxes o sistemes registrats per ells.

És a dir, una imatge gairebé complerta del nostre moviment per la xarxa que proporcionem nosaltres mateixos. El problema pot venir si aquest perfil digital, que és parcial (es només una part de la nostra vida) i, per tant, esbiaixat i amb -molt important- una falta important de context (perquè cerco, compro o tinc certes coses, perquè parlo amb determinada gent?) s’interpreta com una imatge integral de nosaltres mateixos: això pot donar lloc a interpretacions molt errònies en mans de desconeguts o projeccions equivocades o malintencionades, per no parlar ja de la manca de privacitat.

Podem ser radicals i tenir els nostres propis servidors de correu i pàgina personal, donar-nos de baixa de serveis centralitzats com usuaris registrats o usar anonimitzadors, és clar, però no son mesures que el comú de la gent pensem usar habitualment, oi? Cal, sobretot, ser conscient del que diem i publiquem, saber que no estem en la intimitat de casa o només amb el mòbil, si no cridant-ho als quatre vent i no oblidar que la xarxa té memòria, i molta.


Comments:

Bocados de Actualidad (172º) | Versvs - Sep 0, 2013

[…] Manel Guerra y de cómo la recentralización facilita el control. […]