Les nostres ciutats son deserts.

No és només l’efecte illa de calor, el formigó que ens foragita, el de vegades desastrós urbanisme que no facilita la vida o l’alienació de l’entorn.

Hem construït les ciutats modernes d’esquena al terreny, no ja al territori que l’envolta, si no al terreny on son. Hem aïllat amb ciment, totxos i asfalt unes superfícies immenses, on ja podem parlar de percentuals d’un dígit sobre el territori total del país (un 2.5% d’Espanya al 2017), deixant només forats microscòpics (els arbres urbans i els escocells) i petites superfícies (algunes places toves, alguns parcs), com a testimonis del que hi havia abans.

Superposem sobre el terreny la nostra capa de civilització (si, abans també s’empedraven carrers -allà on es feia-, però l’empedrat és permeable, mireu les herbes entre les pedres): asfaltem, posem panot, fem places dures… i de sobte allà ja no creix res: quan plou l’aigua no arriba a la terra, les fulles no es desfan i no hi ha animals que hi puguin viure, per minúsculs que siguin.

Tot es torna una terra erma, remenada, sense res, i nosaltres entrem en una competició amb els elements per canalitzar l’aigua de pluja, que de vegades s’escola i fa forats o enfonsa el carrer, trenquem rieres i canals subterranis i hem de regar artificialment qualsevol cosa que plantem, perquè l’escocell no dóna gaire de si i amb la temperatura, per fugir del propi calor que generem per irradiació dels materials que emprem.

Potser que, en comptes d’anar-hi en contra, ens aliem amb la natura, l’ajudem: sabem que els arbres ajuden a baixar la temperatura, posem-ne més. Renaturalitzem els escocells, fem-los més grans, tractem amb d’altres tipus de paviments a voreres i calçades, permetem que l’aigua de pluja hi passi millor i regui l’arbre, que creixin d’altres plantes: hem de deixar enrere la idea d’una natura urbana i dominada, i el concepte de males herbes. Uns carrers més permeables facilitaran la gestió de l’aigua i els xàfecs grossos, reflectiran menys sol i potser donaran més frescor. Tots sabem que quan passem al costat d’un parc urbà s’està més fresc (no parlo ni d’entrar-hi).

A la meva ciutat m’he fixat en que hi ha alguns arbres plantats de nou on deixen que creixin les herbes, per comparació amb els del costat, amb escocells “nets”, sense herbes… però amb una terra compacte i sense res. Fixeu-vos-hi: no son males herbes, és un trosset de natura. No sé si és coincidència, o bé proves que s’estant fent. M’inclino per la segona opció.

Arbres a 22 de Juliol a Terrassa

No és fàcil, és clar: si ha de ser, serà un canvi gradual, i s’han de resoldre tant aspectes tècnics com de mobilitat i adaptabilitat (ull amb crosses, persones amb mobilitat reduïda), però cal anar en aquesta direcció. L’altra direcció, treballar amb força bruta i energia per generar fred (aire condicionat) o tancar-nos a casa quan faci calor, no ens porta enlloc.

Cal convertir les ciutats desert en ciutats vives.