Han sortit de la nit al dia els “resistents” iraquians, els “terroristes”, els suïcides? Potser la situació a l’Orient (factors econòmics, religiosos, socials) facilita la radicalització de molts joves, però en el cas de l’Iraq hi ha molt més : a més dels “combatents estrangers” que poden arribar-hi cridats per la idea de fer la Jihad, o de terroristes d’Al-Qaida que aprofiten per atacar tropes i objectius occidentals en un lloc ja prou empantanegat, l’Iraq ha arribat a aquesta situació ajudat pels propis occidentals, pels propis “alliberadors”:

Durant la guerra Iran-Iraq, Occident va armar l’exèrcit de Saddam Hussein i va alimentar el seu règim, va ignorar els atacs al front de guerra amb armes químiques i els gasejos de poblacions kurdes Durant la primera guerra del golf es van atacar no només objectius militars sino també centrals d’electricitat, estacions depuradores d’aigües, infrastructures… és a dir, es va castigar la població civil per un crim que ells no havien comès. Alhora, no es va derrocar el dictador. Passada la primera guerra, es va alentar als xïites del sud i als kurds del nord a que es revoltessin contra Saddam i, quan ho van fer, no se’ls va donar cap ajut, va considerar-se un “afer intern”. Si, van declarar-se zones d’exclusió aèria al nord i al sud, però això no era cap problema perquè les tropes de Saddam fessin per terra el que volien: atacs i matances al nord i al sud, la dessecació dels pantans del sud del país per castigar la població sublevada i deixar sense amagatalls els insurrectes. A tot això, s’estableix un bloqueig econòmic del pais i no es permet el comerç de matèries bàsiques, de primera necessitat. El programa “petroli per aliments” de la ONU no funciona, i el país cau en la misèria: no hi ha suficients medicines ni aliments, no hi ha indústria, les estacions potabilitzadores no es poden arreglar, la electricitat no funciona continuament, encara hi ha infrastructures danyades… I arribem a la segona guerra del Golf. Americans i britànics envaeixen el país, i derroquen Saddam. “Fantàstic, gràcies. Però perquè no vau fer-ho fa dotze anys? Perquè vàreu deixar que ens massacrés?” deuen pensar xïites i kurds. I encara ha de ser estrany que no els rebin com alliberadors? Això no és París al 1944.

Segurament els xïites del sud del país tenen recolzament de l’Iran, però això no vol dir que segueixen un guió preestablert per Teheran, tenen prous elements com per no voler els nouvinguts, i als kurds els deu passar el mateix: no es va permetre que l’exèrcit turc entrés al nord de l’Iraq? I què han estat fent els turcs amb els kurds els últims anys?

I això no vol dir que els que ara són víctimes siguin unes germanetes de la caritat: tothom al món té alguna sang a les mans.

Potser no tenim prou memòria, o no ens informen prou bé. Tot sembla que acabi de passar, i, ens agradi o no, les coses sempre tenen unes arrels en el temps, que no podem ignorar