Han sortit de la nit al dia els “resistents” iraquians, els “terroristes”, els suïcides? Potser la situació a l’Orient (factors econòmics, religiosos, socials) facilita la radicalització de molts joves, però en el cas de l’Iraq hi ha molt més : a més dels “combatents estrangers” que poden arribar-hi cridats per la idea de fer la Jihad, o de terroristes d’Al-Qaida que aprofiten per atacar tropes i objectius occidentals en un lloc ja prou empantanegat, l’Iraq ha arribat a aquesta situació ajudat pels propis occidentals, pels propis “alliberadors”:

Durant la guerra Iran-Iraq, Occident va armar l’exèrcit de Saddam Hussein i va alimentar el seu règim, va ignorar els atacs al front de guerra amb armes quí­miques i els gasejos de poblacions kurdes Durant la primera guerra del golf es van atacar no només objectius militars sino també centrals d’electricitat, estacions depuradores d’aigües, infrastructures… és a dir, es va castigar la població civil per un crim que ells no havien comès. Alhora, no es va derrocar el dictador. Passada la primera guerra, es va alentar als xïites del sud i als kurds del nord a que es revoltessin contra Saddam i, quan ho van fer, no se’ls va donar cap ajut, va considerar-se un “afer intern”. Si, van declarar-se zones d’exclusió aèria al nord i al sud, però això no era cap problema perquè les tropes de Saddam fessin per terra el que volien: atacs i matances al nord i al sud, la dessecació dels pantans del sud del paí­s per castigar la població sublevada i deixar sense amagatalls els insurrectes. A tot això, s’estableix un bloqueig econòmic del pais i no es permet el comerç de matèries bàsiques, de primera necessitat. El programa “petroli per aliments” de la ONU no funciona, i el paí­s cau en la misèria: no hi ha suficients medicines ni aliments, no hi ha indústria, les estacions potabilitzadores no es poden arreglar, la electricitat no funciona continuament, encara hi ha infrastructures danyades… I arribem a la segona guerra del Golf. Americans i britànics envaeixen el paí­s, i derroquen Saddam. “Fantàstic, gràcies. Però perquè no vau fer-ho fa dotze anys? Perquè vàreu deixar que ens massacrés?” deuen pensar xïites i kurds. I encara ha de ser estrany que no els rebin com alliberadors? Això no és Parí­s al 1944.

Segurament els xïites del sud del paí­s tenen recolzament de l’Iran, però això no vol dir que segueixen un guió preestablert per Teheran, tenen prous elements com per no voler els nouvinguts, i als kurds els deu passar el mateix: no es va permetre que l’exèrcit turc entrés al nord de l’Iraq? I què han estat fent els turcs amb els kurds els últims anys?

I això no vol dir que els que ara són ví­ctimes siguin unes germanetes de la caritat: tothom al món té alguna sang a les mans.

Potser no tenim prou memòria, o no ens informen prou bé. Tot sembla que acabi de passar, i, ens agradi o no, les coses sempre tenen unes arrels en el temps, que no podem ignorar