Caminant per la muntanya amb la filla i un nebot ens creuem amb un parell d’excursionistes que van en sentit contrari: com és costum, ens saludem. Fa fred, ha nevat i hi ha boira, així que no hem trobat ningú més al camí.
El nebot em diu que sempre li ha estranyat que quan et trobes algú a muntanya el saludis, encara que no el coneguis de res i li intento explicar que és un costum, que és de bona educació i que no costa res, ben mirat, fins i tot pot ser una declaració d’intencions en un lloc solitari: “Hola, no pretenc cap cosa rara, segueixo el meu camí”.
Però em fa pensar: en comptes de ser estrany saludar algú quan te’l creues de front en un lloc on no hi ha ningú més, el que hauria de ser estrany és no saludar-lo.
No us ha passat mai entrar a algun lloc, dir bon dia i que es sorprenguin de que saludis a l’entrar o al marxar, per exemple? Ens creuem cada dia amb les mateixes persones pel camí, les coneixem i ens coneixen i no ens atrevim a saludar-nos (ai, què pensaran?), passes com de refilada pels llocs, entres, surts, els utilitzes i ja està.
De vegades em fa l’efecte que en aquesta època d’hipercomunicació i de noves etiquetes socials, de contacte a tota hora i sense importar la llunyania, perdem la comunicació més bàsica i més propera, la de l’entorn més immediat i més habitual.
Comments:
pqs - Jan 4, 2009
A França la gent es saluda molt més que aquí. A les botigues és molt important fer un “bonjour” emfàtic i acomiadar-se igual de bé. Ara, aquí saludo a tothom i la gent em mira amb cara estranya. Una altra diferència entre França i aquí és el “vostè”. Allí es tracta de vostè per defecte, aquí la cosa ha canviat tant que ja mai sé què he de fer, pq els estàndards no són clars.
Manel - Jan 5, 2009
Pere, sigui com sigui, i et mirin com et mirin, no costa res. Potser fins i tot fem escola… ;·) I si parlem del vostè o de demanar les coses si us plau o dir gràcies… buf, aleshores ja semblem vells remugons: no t’has topat mai amb algú que et fa una pregunta de manera que sembla que et fa un favor i que en comptes de gràcies respon amb una mena de sò gutural o un “vale”? El que dic, semblo un vell xaruc!
