Sembla que el nou govern de la Junta de Extremadura no està per mantenir l’herència tecnològica de passades legislatures, basada en la promoció de programari de fonts obertes, si no que pensa més en centrar-se exclusivament en criteris econòmics en buscar proveïdors de programari.

És una llàstima que es perdi tot el que s’ha guanyat fins ara usant aquest model: el més evident pot ser el coneixement tecnològic, el programari, la metodologia i la documentació, els productes i la distribució en sí; però també cal valorar, i molt, el treball d’educació que s’ha fet tant en tots els àmbits de govern afectats (administració, educació, sanitat…) com en la pròpia societat del que és el software lliure.

Centrar-se única i exclusivament en criteris econòmics és una visió de curt termini, que si que podria fer estalviar inicialment despeses (els desenvolupament no son barats, tot i que a la llarga el llicenciament surt car), però que perd de vista el retorn d’aquesta inversió a la societat en coneixement i creació d’empreses, de teixit tecnològic. Això, en el cas d’un govern autonòmic, no s’ha de perdre de vista.

Extremadura és, potser, una de les més conegudes defensores d’aquest model, però hi ha hagut moltes altres que hi han apostat també, amb més o menys ganes, amb més o menys encert: la Junta d’Andalusía fa un treball molt bò, i per aquí encara ronda la Linkat, al País Valencià hi ha Lliurex i qui més qui menys va llençar projectes

A nivell estatal també es treballa amb software lliure, i molts ajuntaments també tenen projectes i aplicacions basades en codi lliure.

Però tots aquests casos, per més de codi lliure que siguin, per més que s’hi basin, l’usin, el desenvolupin i inverteixin, no tenen, moltes vegades, una de les característiques definitòries del software lliure: una comunitat darrere que li doni suport.

Una de les grans objeccions dels responsables tecnològics de les administracions de cara al software lliure és “a qui truco si s’espatlla?”. És un argument comprensible des del punt de vista de poder donar una solució ràpida a un problema important (que superi les capacitats de coneixement d’un departament de TI). Amb el pas del temps, però, aquest argument ha perdut pes perquè cada vegada hi ha més empreses que ofereixen els seus serveis i coneixements dins d’aquest camp, a mesura que l’Administració, ha obert mercat i ha començat a marcar determinada tendència.

Aquestes tendències, però, han vingut marcades per directrius polítiques que poden canviar quan hi ha un canvi de govern.

L’ús del software lliure per una Administració, però, es podria dividir en dos grans grups:

  • Programes d’ús general basats en codi lliure, que es poden emprar en aquella organització: dins d’aquesta categoria poden entrar de navegadors o processadors de text, programes d’edició d’imatges, servidors, bases de dades o entorns de programació… qualsevol eina imaginable (o gairebé) per als usos d’una organització. I sobre aquest tema se n’ha escrit a bastament, sense deixar clos el debat.

  • El programari intern creat per aquella organització per a usos propis: la programació de sistemes tributaris, webs, entorns de relació amb el ciutadà, interconnexió entre Administracions (G2G), sistemes de suport a procediments, arxius digitals… és a dir, tot allò que dóna suport a la feina, processos i informació que usa l’Administració. I aquí torno al problema que citava més amunt: la comunitat. Totes les Administracions es regeixen per similars marcs juridico-legals i totes tenen, si fa no fa, similars atribucions i per tant, similars problemes informàtics a resoldre. Aquests es poden resoldre comprant productes de mercat verticals, tancats, que es poden particularitzar, o bé desenvolupant internament eines.

Aquesta és la gran aposta que va fer el govern extremeny, i que altres AAPP també han fet, en major o menor grau.

En adoptar, però, el software lliure com a eina i filosofía de desenvolupament no s’ha acabat de fer el pas evolutiu cap a una comunitat que en doni suport: tot i comptar amb proveïdors entesos, tot i obrir el codi font i usar estàndards oberts, em demano si aquestes AAPP han estat capaces d’establir també mecanismes de col·laboració amb altres organitzacions del mateix tipus. És clar que existeix col·laboració entre els equips de TI i intercanvi de coneixements, però en general, totes aquestes organitzacions tenen ja un volum considerable de software desenvolupat, un nucli central que és molt difícil canviar, i que condiciona part de les decisions tecnològiques que es puguin prendre a posteriori, com l’adopció de nous llenguatges o eines compatibles amb el core antic.

Així, tot i fer-se l’aposta per un ús del software lliure, emprar-se eines i desenvolupar programari, crear metodologies i existir xarxes i intercanvi de coneixements, el que encara no s’ha pogut crear del tot és una comunitat que permeti interaccionar els tècnics en programes horitzontals, comuns a diferents organitzacions similars i útil per a totes elles, fer una base comuna compartida; això provoca que, tot i usar eines i metodologies i compartir problemàtiques similars, les implementacions encara s’hagin de desenvolupar unitariament, en paral·lel, desaprofitant part del potencial.

Aquest però, no és un problema exclusivament tècnic: la creació d’aquesta comunitat d’intercanvi ha de ser incorporada directament per les Administracions Públiques, i això a vegades és una idea que ni s’entén ni es sap explicar, i que amb programari privatiu no es podria fer.

I la decisió de la Junta d’Extremadura demostra que no s’entén ni en un dels seus bressols.


Comments:

albir - Nov 4, 2011

caram, no ho sabia que Extremadura prenia aquests camins, és una noticia molt dolenta, sense cap mena de dubte.

Manel - Nov 4, 2011

Si. Segurament Linex seguirà tirant endavant, però és una manera molt suau de dir que ara també el software privatiu entrarà a concurs: Preus baixos, tirats, per entrar al sistema i després llicenciament i suport, i d’altra banda ús d’estàndars oberts entesos com ells volen i sempre amb opcions privatives que “milloren” el rendiment/usabilitat dels productes. En termes informàtics, és una backdoor. I punt.