Als que tenim fills encara petits de vegades ens espanten els perills d’internet: la banda fosca de les xarxes socials, les relacions que se’ns escapen als pares i amb qui parlen, què diuen i què fan… tenim la sensació que perdrem el control i ens fa por no saber què fan o què diuen o amb qui parlaran.
Em fa l’efecte, però, que aquestes pors moltes vegades no son més que projeccions de les nostres mateixes pors, tant vers el món digital com vers el nostre paper de pares: a qui no li ha passat pel cap què faran quan siguin més grans, a qui no li preocupa amb qui es relacionaran, entre d’altres coses? I, a més, sembla que la xarxa està plena de racons foscos.
Potser si. Però alhora qui més qui menys empra el correu, rep (i envia) spam, té un perfil a facebook o usa twitter, explica què esmorza, què fa, on va, amb qui… i tothom ho pot veure, diu inconsistències i coses lleugeres que queden gravades de cara a la posteritat i té molts amics a qui potser no saludava abans pel carrer. I no ens preocupa, perquè som adults (i un pèl inconscients).
En canvi, de cara als que estan creixent, ens espanta, volem hipercontrolar-ho tot: filtres parentals, xarxes, mòbils (quan toqui)…
Potser no cal controlar-ho al milimetre: a algú li agradava que el controlessin quan era jove? Tothom busca el seu espai, els joves d’ara també, només que ho fan en un entorn i amb uns mitjans diferents, que potser nosaltres no coneixem tant (i que, per tant, ens espanten).
Lluny del control exhaustiu, la solució és la de sempre: confiança, oferir bons consells i ensenyar a dominar les eines i l’entorn. Per molt tecnològic que aquest sigui, les relacions socials sempre es basen en el mateix, i és aquí on els pares han de fer feina. Això, i cada cosa al seu temps.
Segurament així farem unes persones més segures de sí mateixes, amb més control propi del seu entorn. Segurament així nosaltres també viurem més tranquils.
