La gent té el lleig costum d’amagar-se darrera el suposat anonimat que dóna Internet per dir coses de maneres que no faria personalment, grolleres, insultants i amb un contingut nul, o, simplement, envien un correu a una bústia genèrica dient de tot, pensant-se que ningú els llegirà.
La sorpresa deu venir quan sí que hi ha algú que es llegeix els correus i quan es responen aquests correus, i es responen, a més, d’una manera personal (algú amb nom i cognoms). Què farà aleshores l’escriptor d’aquell correu? Tornar als mateixos modals, no contestar, o bé, en un estrany exercici de seny i autoaprenentatge, parlar ara d’una manera constructiva (i fins i tot disculpar-se)? Ara resulta que algú li ha contestat educadament una grolleria. Què fer aleshores?
Sigui com sigui, qui es pensa que això de la xarxa és un campi-qui-pugui i on tot s’hi val, va molt equivocat: és un mitjà, i darrere hi ha persones, i, per tant, hi apliquen les mateixes regles d’educació.
D’altra banda, fixeu-vos que, curiosament, encara ens passa que ens sorprèn gratament que ens contestin, cosa que hauria de ser normal. Perquè no aprofitar aquesta anormalitat? Lliçó per a empreses i administracions: si obres un canal, l’has de mantenir atès, hi ha d’haver algú que respongui i mogui el que arriba per allà, que el mantingui viu. Això farà guanyar qualitat al canal de comunicació i, de resultes, la imatge de l’empresa.
