El descrèdit de la classe política a les democràcies occidentals, que semblen presoneres de nepotismes i d’elits extractives, està posant cada vegada més a prova les nostres societats i els nostres sistemes de govern. Ja comença a fer temps que es demana la renovació de tot el sistema, l’obertura a mecanismes reals de participació i l’eliminació del tancament que el mateix sistema ha fet sobre si mateix (corrupció, irresponsabilitat, quotes per partits, control d’espais electorals als medis de comunicació, moviments per influir en el judicial per part del legislatiu, només per posar alguns exemples).
Els partits polítics, amb unes estructures rígides i tancats sobre idees que ja no reflecteixen bé la pluralitat de la societat, els diferents interessos i necessitats d’unes societats que ja no son les de principis del segle XX, segueixen mantenint vells esquemes ideològics i discursos que ni encaixen amb el que es demana d’ells ni reflecteix, per desgràcia, les seves accions o dels seus membres.
Alhora, nous moviments socials com el 15M o la PAH poden reflectir determinats estats de sentiment i demandes, però la seva mateixa transversalitat impedeix que cristal·litzin en moviments polítics: semblen més aviat corrents d’opinió que poden influir en aspectes concrets de la política (que és per al que s’han creat).
Transparència, participació, implicació, reconeixement, treball conjunt: la societat i la classe política dirigent han de canviar, hi ha d’haver un diàleg més fluid entre ambdós grups, restablir la confiança o crear-la de zero, com es vulgui.
Els mètodes establerts fins ara no semblen suficients. Hora de canviar. Com establir controls, professionalitzar la gestió, permetre la participació contínua de la societat (individualment o per grups d’interessos), establir una confiança mútua i un treball conjunt i no morir en l’intent?
L’àmplia adopció de l’ús d’Internet per la majoria de la població és clau: cal aprofitar eines de les que ja disposem, explorar-ne l’ús i establir noves vies, crear canals de comunicació en doble sentit, implicar persones i associacions en la redacció de propostes i plans, cal presentar resultats i obrir les dades de les gestions, fer transparents els resultats de polítiques i comptes (públic vol dir que és de tots, que és responsabilitat de tots), incentivar la participació via consultes de manera més habitual.
L’ús de wikis o d’eines de redacció grupals amb control d’edició pot permetre la redacció de propostes i plans de treball
Fòrums i llistes de correu poden servir per recollir les primeres idees o propostes de necessitats
Cal evolucionar el marc normatiu i legislatiu, adaptar-lo a noves maneres de participació, tant tecnològiques com d’iniciatives
La implantació de mitjans d’identificació com el DNIe o idCAT poden servir, prèvia anonimització, per efectuar votacions electròniques amb garantia, el que permetria una consulta més sovintejada de la ciutadania amb costos i molèsties molt menors.
L’absorció per part de l’administració dels conceptes de transparència i dades obertes permetrien una gestió neta i clara de les accions de govern.
L’alliberament de dades per part de l’administració pot millorar el coneixement de la mateixa societat, l’ús de folksonomies comunes a diversos conjunts d’informació pot permetre l’avaluació del seu èxit temporal, o el seguiment de la seva evolució.
Usar eines basades en software lliure i aprofitar eines ja existents o evolucionar-les permetria bastir un corpus d’eines comunes a diferents territoris i administracions, minimitzant la despesa i generant treball col·laboratiu entre grups: arribaríem a veure treball de xarxa entre administracions i re-aprofitament del coneixement?
Ja hi ha algunes propostes i experiències en aquest sentit: la redacció de la nova constitució islandesa via wiki (que no va arribar a bon port), l’Informe Democracia Digital Andalucía, l’àgora del 15m a Terrassa continuant el debat de la plaça real al món digital, o experiències de pressupostos col·laboratius (amb combinació de votacions digitals i presencials), entre d’altres.
L’anomenada democràcia digital pot ser l’eina (o conjunt d’eines) que ens permetin avançar com a societat autorregulada, doncs? Segurament, perquè aquí estem parlant d’un seguit de pràctiques, regulacions i valors que s’allunyen del vot compulsiu per internet, dels like o retuits de les xarxes socials: precisament la clau és disposar d’eines col·laboratives que permeten enriquir treballs i reflexions individuals, i no reproduir la instantaneitat i irreflexió de la xarxa social, del vot per imitació, sense reflexió.
Tot i la importància d’avançar en aquests terrenys, cal tenir en compte que els nivells que transparència i participació que demana la societat estan encara lluny del que seria ideal, i que sense la “incorporació” d’aquestes idees al cor de l’administració i dels gestors polítics no arribarem al funcionament desitjat, cal també que aquestes propostes s’escriguin en negre sobre blanc en paper, assignant terminis i recursos per a la seva implementació, i caldrà també fer cas del que s’hi decideixi.
El mateix es pot dir de la societat en el seu conjunt: hi ha actors (individuals, grups, associacions, partits) disposats a treballar per aquests objectius i alguns ja ho estan fent, però cal també que el conjunt de la ciutadania s’ho faci seu i entengui que és un treball continu, d’implementació gradual, i de responsabilitat compartida.
