La xarxa ens permet aprofundir i engrandir el nostre sistema democràtic. No només ens permet mantenir converses i escoltar opinions diferents de les nostres, sino que ens permet debatir-les, apropar-nos a altres idees i opinions, intentar entendre-les o debatir-les.

I això no és només entre “votants”. La xarxa ens permet també apropar-nos més als polítics que porten les regnes del sistema: podem veure què pensen, parlar-hi, discutir-hi, fora dels canals habituals, fora de les rodes de premsa, els comunicats, els congressos i els mítins. És clar que això no ho fan tots, només aquells que tinguin el temps, les ganes i la valentía d’obrir-se a la gent. Amb un blog, per exemple.

Per això les declaracions de la presidenta de Microsoft Ibèrica, Rosa Garcia, sobre el perill que pot tenir la relació entre polítics i internautes, sorprenen:

[…] advirtió ayer de las “peligrosas” consecuencias que puede generar la “relación democrática” entre políticos y ciudadanos a través de las nuevas tecnologías, como el correo electrónico, porque “ciudadano no equivale a internauta” actualmente.

García, que participó en Málaga en el primer congreso ‘Sociedad del Conocimiento y Democracia’, explicó que el problema está en que los dirigentes políticos podrían confundir la información que reciben mediante este tipo de infraestructuras tecnológicas, utilizadas por una minoría de la población, con las opiniones del conjunto de la ciudadanía.

Està clar que els dirigents polítics no són tontos, i no confondràn les opinions o les inquietuds d’una part de la població amb les del total. Si, a més, tenen un blog, vol dir que coneixen mínimament el món de la blogsfera i la xarxa en general, i per tant, saben que només hi ha un subconjunt de la població representant (un subconjunt actiu, interessat, participatiu, però subconjunt al cap i a la fi).

Perquè, doncs, a titllar de perillosa la “relació democràtica” entre polítics i ciutadans? Perquè ens hi podem apropar més? Els tanquem en una gàbia de cristall tecnològica per tal que no puguin veure i observar la societat de prop? Què es pot esperar, però, d’aquells que s’omplen la boca amb la neutralitat tecnològica quan veuen perillar el seu estàtus, el seu quasi-monopoli sobre els ordinadors.

Aquesta mena de paternalisme tecnològic no és precisament el que convé als nostres polítics i a la nostra societat. Deixem que s’obrin nous canals de comunicació, noves vies de contacte, deixem que la nova societat en xarxa entri, ni que sigui a poc a poc, a la política. De ben segur que tots ho agraïm.

I si no, si no en volen fer cas, que després no es queixin de la poca participació. I participació s’ha d’entendre ara no només a l’hora d’anar a votar.