Pujar un vídeo a youtube. Baixar-lo, i tornar-lo a pujar. Repetir això 1000 vegades: el vídeo final no té res a veure amb l’original, no conserva cap de les seves característiques d’imatge i so.
Per més que sapiguem que hi ha raons tècniques pel que passa (la compressió contínua del vídeo i el so cada vegada que es puja/baixa que fa que es perdi qualitat d’una còpia que ja n’ha perdut), la visualització no deixa indiferent: la imatges es va desdibuixant i la veu es va tornant fosca, estranya, fins arribar a un no-res semblant a l’inici.
Vulguis no vulguis, m’ha fet pensar-hi com a metàfora de la nostra mateixa deshumanització com més ens deixem influenciar per màquines i algoritmes: com més cas fem d’allò que ens proposen en base als nostres gustos, més ens assemblem al propi patró que la màquina té com a nosaltres, i menys deixem de ser nosaltres mateixos per semblar-nos a la imatge de nosaltres mateixos, fins que ja no ho som.
Per contra, n’hi ha d’altres que cada vegada semblen més humans:
