Al final he caigut de quatre grapes, i mira que ho sabia!

Fa uns anys havia llegit Dune (el sis llibres de Frank Herbert), i, fins ara, m’havia fet el sord als cants de sirena dels nous llibres que han anat sortint del mateix tema (La casa Atreides, la casa Harkonnen, la casa Corrino…), perquè em feia l’efecte que era més voler treure suc del mateix tema que no realment una ampliació de l’univers en que es basen les noveles originals.

Fa no gaire m’he fet amb “Dune, la batalla de Corrin” (situada, com les anteriors, en un temps previ a les noveles originals), i se m’ha confirmat la teorí­a: res a veure amb les noveles originals: l’estil d’escriptura es el tí­pic d’un best seller: capí­tuls curts, diferents escenaris, accions ràpides i textos curts amb molt diàleg. Si a les noveles originals es donava molta importància als diàlegs i a la psicologia dels personatges, a la descripció de l’entorn i a la cadència de successió dels esdeveniments, ara passem a tenir uns diàlegs bastant superficials, de l’entorn només ens expliquen el que és necessari per imaginar-lo lleugerament, i, això sí­, els dolents son molt dolents, i els bons son bastant bons. Per no complicar el relat, s’han simplificat els perfils psicològics dels personatges, tant, que la “superment” (la intel·ligència artificial que controla les màquines) sembla un clon d’Eliza.

Més que una continuació, sembla una space-opera basada en les idees originals, un guió folletinesc que no està a l’alçada del que esperava, i això és el que m’ha decebut, que et venen una cosa per allò que no és.

Altra dia serà… no?