Veient notícies, llegint, escoltant aquests últims dies sobre el moviment dels indignats una de les coses que sembla que no s’entén per part de polítics i alguns periodistes és que aquest és un moviment en xarxa, sense caps, sense dirigents.

Els polítics es queixen que no tenen interlocutors vàlids, i els periodistes busquen amb qui parlar perquè no saben amb qui fer-ho, o bé demanen si no es crearà alguna plataforma aprofitant les movilitzacions…

Aquest és un moviment transversal, un crit comú que tothom entén, però que després pot tenir mil visions diferents per aportar solucions, o derivar en mil protestes associades. Què haurien de treure d’aquí uns i altres?

  • Els polítics haurien de veure que la gent es pot mobilitzar puntualment de manera espectacular, i és una manera de cridar l’atenció, però si volen el paper que per a ells mateixos reclamen, han de ser capaços d’entendre-ho i actuar en conseqüència… i no poden actuar amb la rapidesa amb que el moviment s’organitza, es crea i es mostra, son “tempos” diferents…

  • Els periodistes potser han de deixar de buscar caps i imatges per identificar, i tornar als orígens: explicar els motius del moviment, el perquè. Darrera de tot hi ha un perquè, i interessa més que veure repetidament les mateixes cares o cares anònimes que diuen coses similars: menys cares i més informació.