No tothom està d’acord amb els avantatges que la web 2.0 ha de portar: desplaçar el centre d’atenció dels mass-media cap als usuaris, la conversió d’aquests en plataformes d’emissió, en canals de dades, la interconnexió entre la informació produida per la gent i la intel·ligència comunitària que això pot suposar, o l’establiment de xarxes de confiança i per tant l’ampliació de les nostres fonts d’informació, entre d’altres.
Andrew Keen (AfterTV) ha publicat un manifest a la xarxa sobre la web 2.0: The Anti Web 2.0 Manifesto, on exposa el que segons ell poden ser les nefastes conseqüències d’aquest canvi.
El reprodueixo a sota, i el comento punt per punt, perquè l’autor utilitza alguns tòpics com a arguments:
- The cult of the amateur is digital utopianism’s most seductive delusion. This cult promises that the latest media technology in the form of blogs, wikis and podcasts will enable everyone to become widely read writers, journalists, movie directors and music artists. It suggests, mistakenly, that everyone has something interesting to say.
Que tothom pugui publicar no vol dir que tothom vulgui fer-ho, i menys que tothom sigui una celebritat en aquest mitjà. No es suggereix que tothom tingui alguna cosa interessant a dir, però si es facilita poder dir alguna cosa. I qui digui coses interessants, si que tindrà acceptació.
2. The digital utopian much heralded “democratization” of media will have a destructive impact upon culture, particularly upon criticism. “Good taste” is, as Adorno never tired of telling us, undemocratic. Taste must reside with an elite (“truth makers”) of historically progressive cultural critics able to determine, on behalf of the public, the value of a work-of-art. The digital utopia seeks to flatten this elite into an ochlocracy. The danger, therefore, is that the future will be tasteless.
Sempre hi ha hagut corrents, guardians que s’han volgut apropiar del bon gust, iluminats que tenen la raó davant dels altres. La plebs inculta no és capaç de produir coses belles, és això?
3. To imagine the dystopian future, we need to reread Adorno, as well as Kafka and Borges (the Web 2.0 dystopia can be mapped to that triangular space between Frankfurt, Prague and Buenos Aires). Unchecked technology threatens to undermine reality and turn media into a rival version of life, a 21st century version of “The Castle” or “The Library of Babel”. This might make a fantastic movie or short piece of fiction. But real life, like art, shouldn’t be fantasy; it shouldn’t be fiction.
Nous temps, noves formes de diversió. Parla de Second Life, potser? A mi no m’interessa gaire, no li veig el què, però això mateix em passa amb llibres o pintures de creadors famosos, o amb produccions icòniques del cinema o la televisió.
4. A particularly unfashionable thought: big media is not bad media. The big media engine of the Hollywood studios, the major record labels and publishing houses has discovered and branded great 20th century popular artists of such as Alfred Hitchcock, Bono and W.G. Sebald (the “Vertigo” three). It is most unlikely that citizen media will have the marketing skills to discover and brand creative artists of equivalent prodigy.
Keen no entén la xarxa. Al segle XX varen sorgir grans figures, grans icones populars de l’art perquè uns quants varen decidir que aquells eren els bons, mentre que molts d’altres varen quedar al camí. I això va ser així perquè els mitjans eren unidireccionals i de masses, d’un emissor a milions de receptors.
Ara tenim la xarxa, un món diferent: un mon on no hi haurà només uns quants formadors d’opinió, artistes o una única èlit, si no que hi haurà molts formadors d’opinió, artistes o èlits, cadascuna amb la seva xarxa social, que interactuaran entre ells. No caldrà que ningú vingui a descobrir talents universals.
5. Let’s think differently about George Orwell. Apple’s iconic 1984 Super Bowl commercial is true: 1984 will not be like Nineteen Eighty-Four the message went. Yes, the “truth” about the digital future will be the absence of the Orwellian Big Brother and the Ministry of Truth. Orwell’s dystopia is the dictatorship of the State; the Web 2.0 dystopia is the dictatorship of the author. In the digital future, everyone will think they are Orwell (the movie might be called: Being George Orwell).
No existeix la dictadura de l’autor, perquè l’autor -els milers, milions d’autors- no tenen la intenció de ser el centre del món, no lluiten per quedar-se tot el pastís. El pastís -la xarxa- és massa gran per menjar-se’l tot, cadascú té una petita part.
El plantejament de la dictadura de l’autor només s’entén si es planteja des del punt de vista de l’audiència, del número de visites, i dels beneficis (econòmics, socials, polítics), que una audiència gran pugui portar. Des del punt de vista de l’enriquiment personal (web 2.0), això no té sentit.
6. Digital utopian economists Chris Anderson have invented a theoretically flattened market that they have christened the “Long Tail”. It is a Hayekian cottage market of small media producers industriously trading with one another. But Anderson’s “Long Tail” is really a long tale. The real economic future is something akin to Google a vertiginous media world in which content and advertising become so indistinguishable that they become one and the same (more grist to that Frankfurt-Prague-BuenosAires triangle).
La teoría de la cua llarga no parla només dels mitjans digitals, però els mitjans digitals son fonamentals per que els petits mercats puguin ser operatius, perquè apropa, posa en contacte productors i consumidors que d’altra manera no podrien trobar-se. Keen centra la seva visió de futur en el món dels “media”, i en una visió, a més, molt sesgada des del punt de vista del publicista (“become so indistinguishable”): el mateix Google que ell cita es guarda molt de diferenciar el que és publicitat del que no ho és (i aquesta, és per cert, una altra de les seves virtuts: que deixa cada cosa al seu lloc).
7. As always, today’s pornography reveals tomorrow’s media. The future of general media content, the place culture is going, is Voyeurweb.com: the convergence of self-authored shamelessness, narcissism and vulgarity – a self-argument in favor of censorship. As Adorno liked to remind us, we have a responsibility to protect people from their worst impulses. If people aren’t able to censor their worst instincts, then they need to be censored by others wiser and more disciplined than themselves.
I qui vigila al vigilant? Qui establirà els mínims publicables? La èlit que ha de vetllar pel nostre enriquiment intelectual? Si un contingut no te la categoria suficient, quedarà en un racó, sense que ningú hi arribi, i punt. Aquest argument, a més, presuposa que la gent no és capaç de tenir criteri ni ser responsable, que sempre ha de tenir algun guia o corrector. No, el futur dels continguts, de la cultura, és una democratització, una apropiació dels conceptes i de les tècniques per part del comú de la gent, i aquesta mateixa democratització i popularització portarà implícita una criba dels continguts amb qualitat.
8. There is something of the philosophical assumptions of early Marx and Rousseau in the digital utopian movement, particularly in its holy trinity of online community,individual creativity and common intellectual property ownership. Most of all, it’s in the marriage of abstract theory and absolute faith in the virtue of human nature that lends the digital utopians their intellectual debt to intellectual Casanovas like young Marx and Rousseau.
El contrari és ser totalment nihilistes, no apostar per la creativitat i per la capacitat de superació de l’esperit humà. Sense el matrimoni esmentat per Keen no haguéssim arribat on som.
9. How to resist digital utopianism? Orwell’s focus on language is the most effective antidote. The digital utopians needs to be fought word-for-word, phrase-by-phrase, delusion-by-delusion. As an opening gambit, let’s focus on the meaning of four key words in the digital utopian lexicon: a) author b) audience c) community d) elitism.
Centrem-nos, doncs, en aquestes quatre paraules clau:
Autor: persona que produeix uns continguts o obres després d’una reflexió. És a dir, persona que pensa per si mateixa.
Audiència: Conjunt de persones que llegeixen aquests continguts o segueixen la obra esmentada. És a dir, persones que valoren i reflexionen, que pensen per si mateixes. En els mitjans digitals, a més, l’audiència té la possibilitat de no ser passiva, sino d’interactuar amb l’autor, provocant així l’enriquiment de l’obra i, per tant, de posteriors lectures que es puguin fer. Un cicle de retroalimentació positiu.
Comunitat: Conjunt de persones amb elements en comú, que parlen i discuteixen, que generen un debat i s’enriqueixen mutuament. Moltes vegades, amb components dels dos grups anteriors.
Elitisme: Dins del lèxic d’un utòpic digital? No estarà parlant de meritocràcia? Tot i així, s’està referint a formes de govern, això no té gaire sentit en una comunitat que s’intenta organitzar en xarxa.
10. The cultural consequence of uncontrolled digital development will be social vertigo. Culture will be spinning and whirling and in continual flux. Everything will be in motion; everything will be opinion. This social vertigo of ubiquitous opinion was recognized by Plato. That’s why he was of the opinion that opinionated artists should be banned from his Republic.
El diàleg, la discusió constructiva és la base per un enteniment entre diferents opinions. Aquest fluxe continu, aquest moviment i giravolteig d’idees que preveu no faran que hi hagi un vertigen social, si es refereix al fet que no hi haurà idees fixes o que tot estarà en un procés de canvi continu. Això no serà cap problema si aquest procés de canvi continu vé donat per un debat continu, perquè aquesta és la idea final: generar un debat i un qüestionament d’idees establertes quan calgui per establir-ne de noves i millors, no conformar-nos amb allò que tenim i buscar-ho per nosaltres mateixos, sense esperar a que ningú ens ho digui.
Crec que és això el que en Keen no sap veure: que no cal una èlit per iluminar-nos ni protegir-nos de nosaltres mateixos, hem de ser nosaltres mateixos que aprenem a parlar, discutir, crear, emetre, rebre, plantejar, acceptar, rebutjar tot allò que ens vingui. I això és un aprenentatge i un procés continu, que no s’hauria d’aturar mai.
L’establiment d’una èlit supervisora sí que podria portar-nos, per contra, a l’estancament de les idees.
Comments:
David de Ugarte - Aug 2, 2007
Hola Manel! Això es una mena de “trackback manual”. Avui vaig escriure un post a partir del teu… http://www.deugarte.com/la-web-20-y-la-esterilidad-de-la-blogstars-anglofonas
La web 2.0 y la esterilidad de las blogstars anglófonas - Oct 0, 2009
[…] Guerra es, desde hace mucho, uno de los blogs más interesantes del panorama español. El otro día comentaba el Manifiesto Anti Web 2.0 de Andrew […]
