Cada vegada compartim més continguts i dades nostres sobre xarxes i serveis de tercers, pugem les nostres fotos a serveis en línia o deixem els nostres documents en magatzems fora del nostre ordinador, a la xarxa, al núvol, aquella mena d’entitat omnipresent on tot hi cap i d’on tot surt…
És normal: la facilitat de connexió ens permet tenir la nostra informació a punt tothora i no importa on siguem, la ubiqüitat de la xarxa ens allunya del dispositiu físic, ens allibera de l’angoixa de l’espai al disc dur o d’un error, de la pèrdua d’aquestes dades, ens treu la feina de les còpies de seguretat, la rutina de la gestió dels documents, les còpies històriques… la capacitat sembla-que-infinita de la xarxa ens permet abocar-hi-ho tot, i mitjançant potents eines de cerca ho tornem a trobar tot, fins i tot podem reconstruir-ho en qualsevol moment.
Però aquesta facilitat, aquest alliberament de la gestió física del nostre disc dur, de la nostra informació, alhora ens n’allunya d’ella: ja no sabem on la tenim, ja no depèn de nosaltres. Ara, per accedir-hi, necessitem mitjancers: els proveïdors de servei. Sense adonar-nos-en, hem posat a algú entre nosaltres i la nostra informació, siguin documents, correus, converses.
Però no ens hem de preocupar: la xarxa sempre està allà, i els serveis també. I tenim dispositius per accedir-hi també, a tothora i arreu: smartphones, tabletes. Dispositius amb interfícies fàcils, preparades per accedir als mitjancers de les nostres dades, dispositius d’ús unipersonal, lligats a un compte, no pensats per a la compartició entre diferents usuarits si no vols saltar-te la privacitat. És clar que podem navegar, però l’ecosistema digital de les aplicacions d’aquests aparells està pensat per lligar-nos mitjançant aplicacions de pseudoescriptori, que accedeixen a dades remotes i que comparteixen la identitat associada al dispositiu. Com ho fem si en volem una de diferent? Es pot fer, però no és tan senzill com fer-ho amb la predefinida.
Poc a poc anem allunyant-nos de la nostra informació, emmagatzemada en les nostres màquines multiusuari i controlada per nosaltres mateixos (milers de petits magatzems d’informació), per usar uns quants magatzems remots gegants (el núvol), controlat per tercers, introduint mitjancers entre nosaltres i les nostres dades i accedint-hi amb dispositius unipersonals, amb ecosistemes digitals molt més tancats i controlats que els fins ara dominants.
Anem cap a un curiós i paradoxal moment de compartició digital total (ens ho sembli o no) a partir de dispositius totalment personals i individuals.
