A “El País” trobo un article que parla sobre el canvi ocorregut a la web: de com els antics consumidors d’informació han passat a ser també productors, què ha permès aquest canvi i què pot implicar…

L’article està bé [1], dóna una idea del que s’està movent i del que hi ha en camí­, però, al meu entendre, es queda una mica curt i no acaba d’aprofundir en el significat d’aquest canvi i el que pot representar de cara al futur (no només per a les relacions socials, sino també per a les relacions entre empreses i consumidors, la publicitat, la formació d’opinió, noves fonts d’informació, etcètera).

Es pot entendre el no anar més enllà per la limitació d’espai que hi pot haver per l’article, però l’autora l’acaba parlant del colectivisme online i citant l’exemple d’algun dels ví­deos de més èxit a la xarxa, que no són precisament invitacions a la reflexió (i no dic que no sigui així­, jo mateix tinc els meus dubtes de cap a on pot anar la xarxa [2]). Aquest final, però, deixa la sensació de que el que es pot trobar a la xarxa no acaba de ser del tot seriós, com si l’autora no s’acabés de fiar del que pot trobar a la xarxa (em recorda al cas que explicava en Mor a “Intoxicació informativa”), i aquesta opinió queda reflectida a l’article. Llàstima.

[1] El tí­tol no reflecteix el contingut (com passa en aquesta mateixa nota) però “ven”, crida l’atenció. [2] Per contrarrestar, Arnau parla d’uns documentals de la BBC sobre la creació dels mites i dels enemics dels Estats Units que es poden veure a la xarxa. No tot és brossa.


Comments:

Arnauh - Dec 1, 2006

Clarament, l’autora de l’artí­cle és, com diu Mor, una “neanderthal digital”. Comení§a amb el retrat robot de l’internauta de fa deu anys (home+gras+en calí§otets+sexe+ilegal) i acaba amb un possible retrat robot actual (video-de-nen-fent-cosa-absurda=video més vist de la història d’internet) Potser ni internet ni la web 2.0 (o 1.5 ;) són la panacea, però pot ajudar moltí­ssim (plans d’albafetització digital seriosos, millores en educació, etc…). Moltí­ssim més que escriure artí­cles en plan “mira aquests d’internet, tots mirant porno o videos imbècils” + “1000 milions internautes vs. 6500 milions d’humans”.

Joan Rovira - Dec 1, 2006

La diferència entre la xarxa i la societat s’està esborrant perquè no ha existit mai: la xarxa és la societat. Encara molt lluny de ser el 100% de la societat, sens dubte, però una cosa i l’altra són inseparables. La xarxa intoxica i satura perquè la nostra és una societat saturada: aniran apareixent filtres (no censures, eh?), sistemes de classificació i ordenació, eines-persones-llocs creïbles i de confianí§a i cadascú anirà fent la seva tria, perquè la xarxa, com el món, és inabastable. Només podem abastar petits fragments, retalls de realitat… digital o fí­sica, tant se val.

Manel - Dec 1, 2006

Els plans d’alfabetització poden ajudar moltí­ssim, com també les millores en l’educació, però ens seguirem trobant amb la barrera de la concepció d’aquests plans, que moltes vegades es centren en l’ensenyament del funcionament de l’eina (que no és poc, ni fàcil), però que es queden aqui, no s’aprofita la oportunitat per seguir ensenyant el que es pot aconseguir amb aquestes eines: això ja no és tant tecnològic com social i, fins i tot, polí­tic. És veritat, per tant, que la diferència entre xarxa i societat pot ser de concepte més que una altra cosa, que són expressions diferents del mateix. A la xarxa, però, ens trobem amb una economia de l’abundància, informació per tot arreu, i hem d’establir filtres, aprendre a seleccionar allò que és d’interès. Per fer això poden sortir eines, comunitats, establir xarxes de confianí§a i puntuadors automàtics si voleu, però el primer, el millor filtre, serà el de sempre: el propi criteri i la formació que tinguem, la nostra obertura al món i el nostre entendre. I amb això tornem a l’article d’El País: si l’autora tení­a una idea, aquesta li ha acabat sortint: no sembla que hagi vist més enllà o hagi sapigut explicar més enllà d’una determinada idea preconcebuda.