Llegeixo els articles de l’Anna, en Jmones i en Mor sobre el futur de l’era digital o, més ben dit, sobre el futur de la informació generada a l’era digital.

Estic d’acord amb algunes de les coses que es comenten:

  • L’usar estandars d’emmagatzematge per facilitar la lectura posterior i continuada quan hagin desaparegut (o evolucionat) els programes amb els que es varen generar documents

  • El deixar fitxers de text explicant la informació emmagatzemada, ja siguin estructures de directoris (fitxers) o les estructures de cada tipus de fitxer (descripció del format del fitxer)

  • El canviar o renovar, mentre no hi hagi un mitjà més perdurable, la informació de suport físic, assegurant així la seva perllongació en el futur.

És clar també que a la nostra época s’està produint un volum d’informació impressionant, i que no tota aquesta informació és de qualitat ni val la pena emmagatzemar-la. Tot i així, hi ha molta gent que produeix informació i, per aquest simple fet, es produeix molta informació de qualitat (tot i que la relació no és proporcional, ja ho sabem.)

Com fem doncs per guardar la informació? En jmones proposava, entre d’altres, els punts que abans he citat, i en mor diu que encara n’estem aprenent.

No dubto que tard o d’hora es trobarà un suport físic per emmagatzemar informació durant molt més temps que amb els actuals, amb escales de temps que ens poden arribar a sembla eternes, però tot i així em fa l’efecte que queda una petita escletxa, una baula dèbil a la cadena.

Quina és? Suposem que tenim aquest suport físic de llargíssima durada. Tenim també un volum d’informació inmens per guardar, però aquest suport és també de grandíssima capacitat. No hi ha problema, doncs. No hi ha problema des del punt de vista de l’emmagatzematge de la informació: guardem la informació, la meta-informació que descriu estructures, directoris, fitxers, compressions, formats, etc… Però i la recuperació de la informació? Per recuperar la informació necessitem també un aparell similar al de gravació per fer la lectura. Aquest és el punt dèbil de la cadena.

Fins ara, una vegada inventada l’escriptura, la informació s’ha emmagatzemat en suports més o menys duradors (argila, pergamí, paper, pedra) i en diferents formats (escriptures, pictogrames, ideogrames, pintures…). Tots aquests formats i suports, però, tenien en comú que, independentment que sapiguéssim llegir-los (interpretar-los), podíem veure’ls, és a dir, sabíem que allà hi havia informació, encara que no l’entenguéssim.

En el cas de suports com els que estem parlant, on es necessita d’una tecnologia avançada, de fonts d’energia, de lectors artificials, estem inserint un factor intermig que potser no és de tant llarga durada com el suport.

Perquè? Perquè volem fer durar la informació a través del temps i dels cataclismes diversos, siguin naturals o artificials (més probables, segurament). Suposem que es produeix un cataclisme, i que la civilització actual se’n va en orris, es perden els coneixements i es torna a començar des d’un nivell molt baix. Suposem també que la història és cíclica, sinusoidal o en espiral i que a cada època fosca li segueix una de coneixement, i per tant, en aquesta nova època de coneixement, tornarem a trobar els aparells capaços de llegir la informació emmagatzemada en els nostres suports de llarga durada.

Però durant l’època fosca, un pagès que trobi una pedra amb uns escrits la pot usar per fer els fonaments d’una murada, i aquesta pedra seguirà sent legible. Es més, el pagès sabrà que allà diu alguna cosa, encara que no sàpiga que és. Però i els nostres superdispositius? Seràn inmunes a una actuació d’aquest tipus? És a dir, si ningú sap que allò té informació perquè no hi ha senyals externs, no desapareixeran? Un cristal amb informació no podrà convertir-se en un penjoll? i un disc de níquel ben brillant no podrà ser un mirall o un metall més a fondre per fer estris o armes?

No em malinterpreteu, no crec pas que haguem de ser tots picapedrers per deixar-ho tot ben lligat, però si que tinc la impressio que, tot i que brillant, el futur (i el present) de la informació de l’era digital està descansant sobre uns fonaments que encara no estan ben assentats. Potser la cosa rau no tant en on s’emmagatzema la informació digital (que si és digital, és copiable digitalment, per gran que sigui el volum), sino en com s’emmagatzema i què s’emmagatzema: igual que els actuals arxius destrueixen determinada informació passats 5, 10 o determinats anys establerts per cada tipus de documents, s’haurà de fer el mateix amb la informació digital? Haurem de veure com es treballa tot això des dels arxius.

I disculpeu-me per la llargada d’aquesta fantasía tecno-arxivística…