Un que passava comenta un article d’en Manuel Castells a La Vanguardia i destaca uns fragments on parla de blogs.
Jo vull destacar les frases finals:
Para bien o para mal, según quién opine. Un mundo en que igual le tendré que leer yo a usted que usted a mí. A menos que nos leamos sólo a nosotros mismos, en una especie de autismo digital generalizado.
Suposo que Castells es refereix més a llegir-se a un mateix, però com que parla de “nosaltres”, també podria entendre’s no com un únic bloc, sino com un conjunt de blocs. A què vé, això? Al fet que els blocs permeten la comunicació entre diferents idees, promouen el diàleg, permeten descobrir diferents punts de vista i contraposar opinions, però per fer algunes d’aquestes coses hem de ser prou oberts com per posar-nos en la pell de l’altre, d’intentar veure des d’un altre punt de vista.
Si només mirem els punts de vista que coincideixen amb el nostre, retroalimentem les nostres conviccions i idees i ens tanquem en un nucli, en un cercle. Perdem tot allò que podriem tenir, que el diàleg ens podria donar.
Això, però, tampoc és cap novetat. És només traspassar al món digital algun vici més del món físic.
Jo, però, prefereixo la definició de bloc que dóna en Castells i el que això pot comportar:
Cada blog es una entrada al universo de la red a partir de la experiencia de quién lo publica.
