Què llegim i com ho llegim a Internet diu molt de nosaltres mateixos. De fet, no només diu molt, sino que pot arribar a modelar, en part, el nostre pensament: totes les idees i conceptes que llegim, els textos, les presentacions, els temes i les discussions acaben influïnt en la nostra pròpia opinió, en la nostra manera de pensar. Qui controli o influeixi en la informació que ens arriba, controla la forma en què pensem, d’aquí la importància de la informació, la publicitat i la propaganda.

El tancament de Reader per part de Google no és un fet simple, no és degut al poc ús que tenia la plataforma: Reader tenia una base d’usuaris no quantitaviment extensa (en relació a altres serveis), però si qualitativament molt activa, encara des del punt de vista dels grans generadors de contingut no tenia interès: l’eina donava massa llibertat per escollir, per muntar-se cada un el seu propi context de lectura i explorar fonts d’opinió, en aquest sentit tenia poc valor econòmic, era de difícil monetarització.

Aquest tancament és un pas més en la tabloidització de la web: cada vegada hi ha més usuaris i cada vegada es consumeixen més continguts, però qui els produeix? Eines com Reader o Bloglines son subtituides per eines com Currents, Flipboard o Pulse, o directament per serveis de xarxes socials com Facebook, Twitter o Google+ que et suggereixen continguts, teòricament d’acord amb els teus gustos, el que ja has llegit o paraules clau i suposadament d’una manera totalment asèptica. Però curiosament els continguts suggerits sempre son de grans revistes o diaris, o de blogs seguits per milers de persones: sembla haver-hi un biaix quantitatiu important en aquestes suggerències.

En Versvs ho explica molt bé en un post imprescindible: l’adveniment de l’infomediari, la moda (hype) dels content curators i els serveis de lectura de notícies que proposen continguts; tot plegat condueix a una nova producció industrial del contingut, a un empobriment general de les fonts d’informació i les opinions, i a una maximització dels guanys dels infomediaris o dels serveis associats.

L’automatització de les eines i de les suggerències pot arribar a provocar efectes perversos en el procés de descobriment de noves fonts d’informació, de noves opinions:

  • inclusió de continguts de pagament
  • re-centralització de les idees (afirmació de les pròpies opinions - la bombolla dels filtres)
  • ús d’eines que primen serveis de pagament sobre contingut personal (és a dir, articles de revistes i diaris sobre articles de blogs, per exemple) pel simple fet de basar les suggerències en el número de lectures/accessos/reaccions dels mitjans sobre el que son realment els nostres interessos (paraules clau, temes, lectures passades)
  • Tabloidització de la web (o de gran part d’ella).
  • Elements de dispersió: temes, dades, notícies, continguts en els que no hi tenim cap interès.

El problema principal rau, a més, en què a partir del moment en què ens orientem per aquestes eines o serveis perdem el nostre propi criteri, deixem de marcar nosaltres el ritme:

  • Els continguts poden venir (vindran) proporcionats/suggerits per criteris diferents al nostre
  • Perdrem el nostre context de lectura: no serem nosaltres qui decidim els temes que volem trobar, seran els editors del mitjà.
  • Entrarem en una roda perversa de descobrir nous continguts, en un criteri de voler quantitat sobre qualitat, una necessitat actualitzadora constant per voler estar al dia.

Això ens ho trobarem tant en serveis de “lectura” de continguts com en les mateixes webs (articles relacionats, més vistos, més nous…): és l’autor/productor/editor qui intentarà marcar-nos el ritme, indicar què pot ser més interessant, en funció dels seus interessos, que poden ser molt variats també, i que escapen al nostre control.

Què fer, doncs? Una vegada més, ser un mateix a la xarxa. Utilitzar, si es vol, serveis com Currents o Feedly, però usar-los només des d’un punt de vista pràctic, ignorant les suggerències que puguin fer: aprofitar les característiques multi-plataforma que tenen si ens interessa, o usar serveis més “propis”, usant per exemple lectors de feeds com el de Thunderbird, RssOwl o un TinyTinyRSS.

Usem l’eina que usem, el criteri que ha de prevaldre és el nostre. Cal que siguem nosaltres qui el fabriquem, qui el construïm, a poc a poc, seguint enllaços i descobrint nous continguts a partir de les fonts que ja seguim i que ens inspirin confiança; crear nosaltres les serendípies i mirar opinions diferents de les nostres: la construcció de qualsevol criteri, el bastiment de qualsevol pensament requereix temps, lectures dels temes que interessen des de diversos punts de vista. I no cal atabalar-se per la velocitat de les notícies, infoxicar-se: el que és realment important acaba arribant-nos.

Comments:

Xavi Sancho - Jul 3, 2013

Hola Manel! Molt bona reflexió, estic d’acord amb el que dius. Jo et llegeixo a tu ;)

Manel - Jul 4, 2013

Gràcies, Xavi! I gràcies per la santa paciència de llegir-me!

Bocados de Actualidad (168º) | Versvs - Aug 0, 2013

[…] grandes posts de Manel Guerra que vinieron casi juntos: Escollir qué llegim, sobre tabletización y tabloidización, y Big data, models, i cignes negres, con una idea que se […]

Què fem amb RSS? | Quasi un bloc - Dec 3, 2013

[…] usuaris motivats: és una aposta per la nostra llibertat i privacitat. Tenir la possibilitat de llegir els canals que jo vull, quan jo vull i com jo vull em permet no només no consumir publicitat i minimitzar el meu perfilat, ens permet també […]