Al món digital enviem correus, treballem amb documents, tenim calendaris, fem xats i videoconferències, cerquem informació i l’emmagatzemem, llegim notícies i mirem mapes i fotografies, per citar algunes coses.
Al món real ens vestim, vigilem la nostra salut, conduïm, truquem i parlem, fem vida a casa, estem pendents de l’hora, mirem la tele, comprem coses i les paguem, per dir-ne algunes més.
Per cada una d’aquestes coses hi ha un producte, una aplicació o un aparell de Google.
L’empresa ja fa temps que va passar del món de la cerca al de la publicitat i d’aquí a oferir productes digitals per fer-nos la vida més fàcil (indiscutiblement) i perfilar-nos alhora millor per afinar els seus anuncis (indubtablement també).
I fa menys temps també ha passat al món físic, tota una part de la nostra vida que li quedava fora de l’abast: cotxes autònoms que tindran Google Auto, telèfons que saben tot el que fem (extensió del nostre ordinador) i on estem, ulleres que veuran el que veiem i dispositius per la llar automatitzada que aprenen de la nostra rutina.
No son els únics (Apple, Microsoft, Facebook, Amazon - i què deu fer Weibo a la Xina?), però son els que semblen més a prop de construir un reflex digital de tot allò que fem -i per tant, un molt bon reflex del que som. La vella idea de la personalitat digital (algú recorda Second Life?) ja està aquí, sense que ens n’adonem, però no és un altre jo, sóc jo mateix.
Google Me.
