Comencen a agafar cos iniciatives per millorar l’Administració a partir del que es cou de ja fa un temps a la blogsfera i a la tuitesfera públiques sobre l’intraemprenentatge i els innovadors públics. Les diferents converses, xerrades(1,2) i iniciatives (com el Compromís de l’Innovador Públic) no fan si no obrir la possibilitat d’intercanviar idees i experiències, de fer xarxa dins un col·lectiu que, tot i nombrós, estava dividit en tantes sitges com administracions hi ha, fent normalment cadascú la guerra pel seu compte i amb els mateixos objectius.
Aprofitar la capacitat de la gent que treballa en allò públic per millorar els serveis i les organitzacions, és a dir, aprofitar el capital humà i el coneixement que tenen, optimitzar els recursos i multiplicar-ne els beneficis gràcies a l’efecte xarxa és la via per poder fer front a tots els reptes (interns i externs) que s’obren de cara al futur, com per exemple:
- una interacció més directa i propera amb la ciutadania
- governs oberts
- transparència
- col·laboració interadministrativa
… en definitiva, tot el que ha de comportar treballar dins i per a una societat en xarxa, gestionant un conjunt de recursos públics i fent-ne partícip a tothom.
Aprofitar aquest intraemprenentatge és una clarisima opció de millora des de la base, d’una manera més propera i interioritzada.
Ara bé, si el gestor de la cosa pública ha de saber aprofitar aquests coneixements i comportaments, també ha de ser capaç de corregir contracomportaments: valorar l’intraemprenedor és lloable i meritori, però no és suficient.
Quantes iniciatives que han començat amb ganes no han acabat quedant en el no-res, en l’oblit o en bones intencions per culpa del poc interès de l’entorn? Els reactius, aquells que actuen només quan els hi diuen que ho han de fer (i com ho han de fer, amb tots els ets i uts), que reaccionen negativament al canvi i li tenen por, que es maregen davant d’una situació nova i la pèrdua de control d’allò conegut, en definitiva, que veuen els canvis com una amenaça, poden arribar a ser un obstacle més persistent i destructiu que la negativa d’un cap. El reconeixement d’aquestes actituds i la intenció d’esmenar-les també ajudarà, i molt, a una evolució favorable de les organitzacions.
Valorem doncs les ganes, el compromís, l’actitud i el canvi de les persones de l’organització, però… i la mateixa organització? A la llarga, una organització que vulgui promoure persones actives i treball en xarxa haurà de canviar amb elles.
Temps doncs també perquè les nostres administracions comencin a modernitzar-se i professionalitzar-se, separant clarament la política de la gestió i valorant els mèrits i l’eficiència: aprofitant valors que ja tothom reconeix com imprescindibles per a la organització, aquestes mateixes han de ser capaces de reflectir-los en la seva pròpia estructura i funcionament intern, avançant cap a un treball en xarxa, obert i fiscalitzable, transparent i amb objectius comuns ben clars.
