Dissabte vaig anar a veure un amic que corria l’Ironcat, un triatló de categoria Ironman que es corre cada any a L’Ampolla. És una prova duríssima: 3.8 km nedant, 180 km en bicicleta i 42 km més corrent, un darrera l’altre i sense parar. Però, tot i haver-hi classificacions i temps màxims, no vaig trobar que fos una competició en el sentit tradicional: corres contra tu mateix, no contra els altres. Corres i t’esforces i t’has de superar a tu mateix, al teu cansament, al teu cos, a l’abatiment, al no puc més. I son els altres atletes els que t’animen i als que tu animes, hi ha una estranya companyonia, un anar encoratjant-se continuament cada vegada que et creues, perquè tots saben el que es pateix i el que has patit per arribar allà, i vols que tothom arribi al final.

Superar-te, arribar a meta i rebre les felicitacions dels altres corredors, compartir l’alegria amb la resta, reconèixer el camí i l’esforç, agrair la companyia durant la cursa solitària contra tu mateix. Una lliçó d’esport, en el seu esperit més pur.

Felicitacions a tots els que ho han intentat, hagin estat finishers o no. Només intentar recórrer el camí ja és molt. Felicitats, Joan Marc.

Comments:

pqs - May 1, 2010

Vas a l’Ampolla i no avises!? Ai, ai, ai! ;-)

Manel - May 2, 2010

Si, ja hi vaig pensar, ja… però és que vam estar-hi tot el dia: des que vam arribar passades les 12 fins les 10 de la nit que no vam acabar… Queda pendent!

Toni - May 2, 2010

Hola Joan Marc. Jo vaig córrer l’IronCat a L’Ampolla. Era el meu primer triatló de llarga distància i m’ho vaig passar molt bé, malgrat el vent, que va fer que no pogués acabar en el temps que esperava. Però no hi fa res. Un altre dia serà. Al teu comentari sobre la companyonia que hi ha en aquest esport, vull afegir que quan un córrer la cursa, no s’agraeix mai prou els ànims que et dóna la gent. Realment, el suport d’una persona que no coneixes de res i que està allà animant-te i esperonant-te, et dóna una alegria tremenda i t’ajuda a continuar. És com si algú valora el teu esforç. Gràcies per ser-hi el dissabte passat. Salut Toni

Manel - May 3, 2010

Hola, Toni! Moltes gràcies pel comentari, però jo no sóc en Joan Marc, en Joan Marc és l’amic que corria l’Ironcat, jo anava només de suport… li faré arribar la teva nota o fes-li tu un comentari al seu bloc, si vols… Dit això, tens raó, s’agraeixen molt els ànims que et dóna la gent que no coneixes: jo no he fet carrerotes d’aquestes tan bèsties que feu vosaltres ;·), però si que he fet algun 10000 i realment sembla que t’enforteixi rebre els aplaudiments i els ànims de la gent mentre van corrent, t’ajuden a tirar endavant… Salutacions,