En l’imaginari col·lectiu, la web és un conjunt de milers i milers de llocs entrellaçats, una mena de biblioteca de coneixement infinita, oberta, creixent i canviant, una àgora pública on parlar, intercanviar idees i establir ponts.
Però això ja fa temps que no és així (potser una petita part continua sent-ho). La web és ara un lloc dominat per grans llocs propietaris, tancats a la resta: el gran volum de coneixement i moviment s’ha traslladat a jardins tancats, a mines de dades privades que extreuen tot el que poden de nosaltres.
El somni de colonitzar la noòsfera, de cartografiar nous mons i descobrir nous models ja queda enrera. La ZTA que va poder ser ja no ho és: els moderns hereus espirituals de les antigues companyies d’índies intenten imposar les seves normes i dibuixar una xarxa al seu interès, afectant fins i tot a la neutralitat mateixa de la xarxa, al seu esperit inicial.
Hem passat del “We, the media” al “we, the data”.
Malos tiempos para la lírica, que deia Coppini.
