Interessant, molt interessant la conversa entre en Mor i en Pere sobre la democràcia. O millor dit, sobre democràcia i xarxa.

Estic d’acord amb el que en Pere ja apuntava al seu primer post sobre la qüestió: en un món d’abundància com és la xarxa, on no cal competir pels recursos, no cal adaptar-se al gust de la majoria, cadascú pot buscar-se les seves pròpies solucions o fabricar-les, cadascú pot buscar la informació allà on vulgui i filtrar-la de la manera que desitgi, sense dependre de filtres d’altres, ja siguin editats per periodistes o construits a base de votacions. És una opció més.

No ens oblidem, però, que com a món d’abundància que és la xarxa és precisament això, una opció més. Tots dos sistemes poden conviure, i que cadascú esculli allò que cregui més convenient. Jo personalment em decanto per les xarxes personals, per les converses i per la informació que prové de persones que em mereixen una confiança perquè han construït un diàleg coherent. Aquest criteri, a més, el puc aplicar (de fet, l’aplico) no només al món dels bits. També és perfectament aplicable al món real.

Al món real, però, sí que hi ha escassetat de recursos, no hi ha temps ni possibilitats de mantenir una conversa global, d’arribar a consensos sobre temes parlats amb tothom. Grans comunitats com són els estats no poden ser governades per democràcia directa, necessitem la democràcia representativa i el sistema de votacions per escollir els representants, i això es pot aplicar a qualsevol consulta feta a un conjunt gran de població.

El problema, però, no són les votacions com a tals. Les votacions no fan més que reflectir la opinió d’una majoria, i és aquí on rau el problema, en el criteri de la majoria, és a dir, en el nivell de coneixement (o de coneixements, allò que també es diu educació) que pot tenir una població.

Hi ha una anècdota il·lustrativa d’intel·ligència col·lectiva(*): en una fira de bestiar, a diferents persones se’ls demana el pes del bestiar. Individualment, pocs encerten o s’hi apropen. Però tenint en compte la mitjana de les respostes, estan molt a prop del pes real. Aquesta anècdota, però, parteix d’una base no escrita: tots els preguntats sabien d’allò que se’ls estava preguntant, tenien cert criteri.

Això últim, per desgràcia, sembla que moltes vegades no es pot aplicar a la vida real. Serà aquest el bug?

(*) Recordo l’anècdota però no amb tot detall, sé que l’he llegida en algun lloc però no l’he trobada. Si la trobo, l’enllaçaré.


Comments:

Joan Rovira - Oct 3, 2006

La democràcia és abundant en recursos. Es a dir, en oportunitats perquè els ciutadans, a través de la forí§a del nostre vot, poguem apostar per un o altre camí. N’hi ha molts, de camins, amb més matisos dels que voldrien els partits polítics, tots, que somien amb el “votant captiu” i temen el “votant infidel”. Tanmateix, només el vot ens permet explorar aquests camins, cada 4 anys (aprox). Certament, és una exploració per delegació: un mandat del qual després ens retran comptes, molt concrets i clars en el nivell municipal, més eteris en el nivell autonòmic o estatal, on es juga una altra lliga en la qual les emocions i les grans idees pesen més que les llistes de realitzacions. Però entre vot i vot, tenim infinites possibilitats per moure’ns en terrenys menys definits, a vegades confusos: els de l’opinió, l’expressió, l’opinió pública, la participació… Per això crec que la democràcia és infinitament més abundant del que sembla. I estic convení§ut que la xarxa presenta noves oportunitats. L’únic que cal és voler entrar en el joc

Manel - Oct 3, 2006

Tu ho has dit, Joan: la xarxa presenta noves oportunitats, però cal voler entrar en el joc, és a dir, cal fer un esforí§, dedicar-hi temps, participar, parlar, escoltar, reflexionar. Tot plegat, però, sembla una mica allunyat del que actualment sembla veure’s en algunes ocasions. Tant de bò aquest sigui el punt on ens dirigim, tots hi guanyarem.

Joan Rovira - Oct 0, 2006

Temps… sí, cal temps… Això de la xarxa és una nova dimensió del temps (virtual), però et demana una part del teu temps (real). Tanmateix, aquí està naixent un món nou, un món no físic, que coexistirà amb el món físic i palpable… Es el terreny de les idees que tants filòsofs havien somiat… Li hem de donar les gràcies als informàtics… Ves per on, els zeros i els uns ens han portat a un món abstracte, amb molts més matisos que el 0 i l'1… Ara només cal que fem cas d’aquell proverbi àrab (no sé si els experts en informàtica ens hi podeu ajudar): si tenim dues orelles i una sola boca, deu ser per alguna cosa…