Interessant, molt interessant la conversa entre en Mor i en Pere sobre la democràcia. O millor dit, sobre democràcia i xarxa.

Estic d’acord amb el que en Pere ja apuntava al seu primer post sobre la qüestió: en un món d’abundància com és la xarxa, on no cal competir pels recursos, no cal adaptar-se al gust de la majoria, cadascú pot buscar-se les seves pròpies solucions o fabricar-les, cadascú pot buscar la informació allà on vulgui i filtrar-la de la manera que desitgi, sense dependre de filtres d’altres, ja siguin editats per periodistes o construits a base de votacions. És una opció més.

No ens oblidem, però, que com a món d’abundància que és la xarxa és precisament això, una opció més. Tots dos sistemes poden conviure, i que cadascú esculli allò que cregui més convenient. Jo personalment em decanto per les xarxes personals, per les converses i per la informació que prové de persones que em mereixen una confiança perquè han construït un diàleg coherent. Aquest criteri, a més, el puc aplicar (de fet, l’aplico) no només al món dels bits. També és perfectament aplicable al món real.

Al món real, però, sí­ que hi ha escassetat de recursos, no hi ha temps ni possibilitats de mantenir una conversa global, d’arribar a consensos sobre temes parlats amb tothom. Grans comunitats com són els estats no poden ser governades per democràcia directa, necessitem la democràcia representativa i el sistema de votacions per escollir els representants, i això es pot aplicar a qualsevol consulta feta a un conjunt gran de població.

El problema, però, no són les votacions com a tals. Les votacions no fan més que reflectir la opinió d’una majoria, i és aquí­ on rau el problema, en el criteri de la majoria, és a dir, en el nivell de coneixement (o de coneixements, allò que també es diu educació) que pot tenir una població.

Hi ha una anècdota il·lustrativa d’intel·ligència col·lectiva(*): en una fira de bestiar, a diferents persones se’ls demana el pes del bestiar. Individualment, pocs encerten o s’hi apropen. Però tenint en compte la mitjana de les respostes, estan molt a prop del pes real. Aquesta anècdota, però, parteix d’una base no escrita: tots els preguntats sabien d’allò que se’ls estava preguntant, tenien cert criteri.

Això últim, per desgràcia, sembla que moltes vegades no es pot aplicar a la vida real. Serà aquest el bug?

(*) Recordo l’anècdota però no amb tot detall, sé que l’he llegida en algun lloc però no l’he trobada. Si la trobo, l’enllaçaré.


Comments:

Joan Rovira - Oct 3, 2006

La democràcia és abundant en recursos. Es a dir, en oportunitats perquè els ciutadans, a través de la forí§a del nostre vot, poguem apostar per un o altre camí­. N’hi ha molts, de camins, amb més matisos dels que voldrien els partits polí­tics, tots, que somien amb el “votant captiu” i temen el “votant infidel”. Tanmateix, només el vot ens permet explorar aquests camins, cada 4 anys (aprox). Certament, és una exploració per delegació: un mandat del qual després ens retran comptes, molt concrets i clars en el nivell municipal, més eteris en el nivell autonòmic o estatal, on es juga una altra lliga en la qual les emocions i les grans idees pesen més que les llistes de realitzacions. Però entre vot i vot, tenim infinites possibilitats per moure’ns en terrenys menys definits, a vegades confusos: els de l’opinió, l’expressió, l’opinió pública, la participació… Per això crec que la democràcia és infinitament més abundant del que sembla. I estic convení§ut que la xarxa presenta noves oportunitats. L’únic que cal és voler entrar en el joc

Manel - Oct 3, 2006

Tu ho has dit, Joan: la xarxa presenta noves oportunitats, però cal voler entrar en el joc, és a dir, cal fer un esforí§, dedicar-hi temps, participar, parlar, escoltar, reflexionar. Tot plegat, però, sembla una mica allunyat del que actualment sembla veure’s en algunes ocasions. Tant de bò aquest sigui el punt on ens dirigim, tots hi guanyarem.

Joan Rovira - Oct 0, 2006

Temps… sí­, cal temps… Això de la xarxa és una nova dimensió del temps (virtual), però et demana una part del teu temps (real). Tanmateix, aquí­ està naixent un món nou, un món no fí­sic, que coexistirà amb el món fí­sic i palpable… Es el terreny de les idees que tants filòsofs havien somiat… Li hem de donar les gràcies als informàtics… Ves per on, els zeros i els uns ens han portat a un món abstracte, amb molts més matisos que el 0 i l'1… Ara només cal que fem cas d’aquell proverbi àrab (no sé si els experts en informàtica ens hi podeu ajudar): si tenim dues orelles i una sola boca, deu ser per alguna cosa…