S’apropa IPv6 i amb ell cada vegada sembla estar més a prop la Internet de les coses: la possibilitat de que qualsevol andròmina mig electrònica que tinguem per casa estigui connectada a la xarxa: neveres que ens avisaran del que no tenim i podran fer la compra, rentadores que es posaran en marxa si fa sol segons la predicció del temps (perquè no?), despertadors que ens donaràn cinc minuts més si el trànsit es dens o els trens no funcionen (ole la Renfe!), inter-comunicació entre aparells i la nostra vida més fàcil. Imagineu ara això augmentat i encara més interconnectat: els cotxes comunicant-se amb els semàfors i amb la resta de vehicles, possibilitats en temps real d’informació i control de la xarxa viària, de les necessitats energètiques o de les tarifes, optimització de fluxos i horaris en funció de necessitats de transport, serveis públics amb possibilitat d’operar en funció de demanda o de previsió ajustadissima de demanda, previsió d’errors per autocontrol dels propis elements de la casa, etc…

Ara bé: tota aquesta domòtica, interconnexió, transferència de dades i demés es farà a les nostres esquenes, ni ens enterarem del que va i del què ve, de la informació sobre els nostres hàbits que es generarà, i d’on anirà a parar tot això.

Dit d’una altra manera: el control de la nostra vida, de les nostres dades i fins i tot del nostre entorn real (cotxe, neveera, rentadora) s’allunyarà de nosaltres, o, millor dit, no el tindrem tot nosaltres, serà compartit: nosaltres, el fabricant, qui faci el manteniment… en general, qui tingui accés a les dades i al sistema de comunicació dels nostres aparells.

I aquí s’obre tot un nou món de possibilitats: actualment les àrees de defensa de cada país ja preparen i treballen en els seus plans de ciberguerra i ciberdefensa, identificant infraestructures sensibles i vitals pel país, protegint-les física i digitalment: refineries, ports, xarxes elèctriques, xarxes d’aigua… és evident que protegir això és de vital importància pel correcte funcionament d’un país…

Però que passarà quan tot, tot estigui connectat a la Internet? Qui controlarà l’accés al nostre despertador? I a la nostra nevera, a la nostra rentadora o als semàfors? Estaran els sistemes d’aquests electrodomèstics o els de les empreses que facin el manteniment o donin el servei de comunicacions tant ben protegits com altres sistemes més “vitals”?

Com deia abans, nosaltres no tindrem ni idea de amb qui compartirem el control de tot això: imagineu, per un moment, que es pogués fer que les neveres demanessin el que volguessin, o que els despertadors funcionessin fora d’hores, no quan toca, o que les rentadores arranquessin sense res dintre o, senzillament, que tot deixés de funcionar. No seria un atac brutal contra les infraestructures bàsiques d’un país, però seria una manera important de minar la moral.

Que tot plegat sembla una xorrada? Clar. Com espiar algú a través de la webcam.