Què ens ha demostrat wikileaks? Que secretitzar qualsevol acció governamental, voler amagar-ho tot al ciutadà perquè se li té por o per equivocades raons il·lustrades (tot per al poble, però sense el poble), no és útil. Augmentar exponencialment el nombre de secrets i, alhora, el conjunt de gent que hi té accés és donar portes obertes a les filtracions.
Quina és la solució, doncs? Augmentar també el nivell de paranoia, la repressió, les amenaces o els càstigs per difusió de secrets? No. Aquesta és la solució fàcil i la que, des del punt de vista de les agències i organismes de seguretat, o des de la concepció decimonònica de l’estat com a entitat suprema, s’intentarà imposar.
Però la solució és disminuir el nombre de secrets fins al màxim possible (siguem realistes, sempre n’hi haurà). I això passa per no haver d’amagar tantes coses, per no barrejar informacions realment compromeses per la seguretat o la estabilitat d’un estat (instal·lacions militars, previsions, dades econòmiques d’afers socials, etc.) amb un malentès corporativisme, amb amagar crims o barrejar interessos d’estat amb interessos de companyies estatals, per exemple; anant més lluny: obliga a un govern més transparent, a un comportament més net, a una millor gestió del país i, fins i tot, a no entendre el país com un ens aïllat del món, si no en quelcom immers en una xarxa de relacions, prestacions, deures i obligacions, interconnectada i lligada, i on no hi ha (no hi hauria) d’haver cap primum inter pares.
Potser aquest serà la lliçó última que wikileaks pugui ensenyar als governs: a ser democràcies realment obertes i transparents, a portar el comportament igualitari i transparent de la xarxa al terreny polític.
