No ens agraden les incerteses, acostumem a témer allò desconegut i intentem reforçar el que coneixem i el que tenim. Això ens fa desenvolupar des de teories econòmiques a moviments polítics, mou la història de tant en tant o fins i tot ens condiciona socialment. Però el risc forma part, en molts sentits, de la nostra vida, i intentar evitar-ho a tota costa i, el que es pitjor, pensar-nos que podem evitar-lo, no ens porta res de bò. Bruce Schneier és molt clar:

We’re afraid of risk. It’s a normal part of life, but we’re increasingly unwilling to accept it at any level. So we turn to technology to protect us. The problem is that technological security measures aren’t free. They cost money, of course, but they cost other things as well. They often don’t provide the security they advertise, and – paradoxically – they often increase risk somewhere else. This problem is particularly stark when the risk involves another person: crime, terrorism, and so on. While technology has made us much safer against natural risks like accidents and disease, it works less well against man-made risks.

Intentar minimitzar riscos de potencials desastres naturals basant-se només en el que ha passat ens dona una falta sensació de seguretat: ja ens hem blindat contra allò que ha passat i no pot tornar a passar… però i el que no ha passat? Pensar que quelcom no pot passar és diferent de quelcom impensable, i aquí ja poden entrar en joc inversions necessàries, probabilitas (enganyoses, segons com) i el seny i les decisions d’aquells en càrrecs de responsabilitat… debilitats i interessos de les mateixes persones entren en joc. Tot i així, però, el número de possibilitats acaba sent finit: com diu Schneier, la natura no s’adapta a les nostres contramesures.

Intentar minimitzar riscos de situacions generades per humans es molt més difícil: nosaltres ens adaptem, fem contramesures, i s’entra en una espiral d’adaptacions i contraadaptacions: la paradoxa d’intentar minimitzar un risc conegut i, per contra, generar-ne un de nou. A més, a nivell social tractar amb riscos està a un pèl de tractar amb la por, i això políticament pot ser molt rendible i socialment molt contraproduent a la mitja o a la llarga, més quan mesures i normatives que les regulen son sempre interpretables pels grups que s’encarreguen d’aplicar-les o dissenyar-les, és a dir, son subjectives.

Cal reavaluar la percepció del risc que tenim, i veure com en podem treure partit pel bé de la llibertat en les nostres societats. Cal sortir una mica de la zona de comoditat i mirar a l’horitzó, i això ens pot permetre també pensar en el llarg termini: mesures que minimitzin riscos socials poden funcionar durant un temps, però no ataquen l’arrel del problema que produeix el risc, cal buscar-la. I segurament la solució bona a llarg termini serà en termes educatius, d’inversió i de millora d’entorns i perspectives de vida.