Europa promociona el multilingüisme i la riquesa idiomàtica del continent, tot i que, per raons pràctiques, l’ús habitual es limiti a unes quantes llengües de treball.
Un article d’El País fa esment a aquesta qüestió i a un estudi fet per Amin Maalouf i d’altres (versió anglesa en pdf), i ho relaciona amb la pèrdua de pes de l’espanyol enfront d’altres llengües.
La necessitat d’apropar-se als ciutadans i parlar en les seves llengües, la necessitat d’aprendre algun idioma que no sigui l’anglès per a comunicar-se (la “llengua personal adoptiva”), la riquesa cultural dels diferents idiomes del continent enfront de l’ús d’un sol idioma son fets a destacar també.
Fóra interessant que el govern espanyol es llegís atentament aquest document, no només per estudiar si s’ha d’introduir una tercera llengua als plans d’estudi, si no en clau interna.
Un estat on es reconegués de veritat la pluralitat i la riquesa lingüístiques, i on l’administració parlés en el seu idioma als ciutadans, on els polítics interioritzessin aquestes idees i no les veiessin com un problema a la unitat i a la continuïtat del mateix estat tindria molts problemes resolts amb els nacionalismes.
Actualització 3/3/2008 23:09: En Pere Quintana també parla del mateix article, però ho fa des d’un altre punt de vista: quina pot ser la solució pràctica al multilingüisme europeu? (jo, mentrestant, m’aprofito de la seva informació i afegeixo l’enllaç a la versió anglesa de l’informe)
