Europa promociona el multilingüisme i la riquesa idiomàtica del continent, tot i que, per raons pràctiques, l’ús habitual es limiti a unes quantes llengües de treball.

Un article d’El País fa esment a aquesta qüestió i a un estudi fet per Amin Maalouf i d’altres (versió anglesa en pdf), i ho relaciona amb la pèrdua de pes de l’espanyol enfront d’altres llengües.

La necessitat d’apropar-se als ciutadans i parlar en les seves llengües, la necessitat d’aprendre algun idioma que no sigui l’anglès per a comunicar-se (la “llengua personal adoptiva”), la riquesa cultural dels diferents idiomes del continent enfront de l’ús d’un sol idioma son fets a destacar també.

Fóra interessant que el govern espanyol es llegí­s atentament aquest document, no només per estudiar si s’ha d’introduir una tercera llengua als plans d’estudi, si no en clau interna.

Un estat on es reconegués de veritat la pluralitat i la riquesa lingüí­stiques, i on l’administració parlés en el seu idioma als ciutadans, on els polí­tics interioritzessin aquestes idees i no les veiessin com un problema a la unitat i a la continuïtat del mateix estat tindria molts problemes resolts amb els nacionalismes.

Actualització 3/3/2008 23:09: En Pere Quintana també parla del mateix article, però ho fa des d’un altre punt de vista: quina pot ser la solució pràctica al multilingüisme europeu? (jo, mentrestant, m’aprofito de la seva informació i afegeixo l’enllaç a la versió anglesa de l’informe)