Estic de vacances, i a la piscina trobo un noi que esta llegint un llibre d’una sèrie de fantasia que jo he llegit fa no gaire. Encuriosit, li demano què li sembla, i em diu que no està malament. Parlem una mica, i em diu que la sèrie d’Idhun i Joc de Trons també li han agradat (jo no els he llegit); li demano per El senyor dels anells i em diu que no li va agradar, que el va trobar… antic.
Que em digui això em xoca, perquè a mi em passa el contrari: els que a ell li agraden a mi no m’acaben d’entrar: el ritme és molt cinematogràfic, ràpid, lleuger, sempre cal que passin coses, però això fa que no es dibuixi del tot la història amb precisió.
Sí, son llibres diferents, escrits en èpoques diferents: els uns son de fa poc, l’altre és del 1950, aproximadament. La temàtica és similar, fantàstica: mons inventats, basats en el nostre, aventures, bons i dolents, tresors i companys, traïdors, malvats i herois. La única cosa que canvia és l’estil, la manera d’explicar-ho, la manera d’escriure-ho: capítols més curts, més fils alhora, més diàleg i acció i menys descripció.
Es contagia la literatura (o determinat tipus de literatura) del llenguatge del cinema o dels videojocs, de la lleugeresa de la expressió escrita de la xarxa? Perdem la lectura profunda o evolucionem, de la mateixa manera que ens costa llegir novel·la cavalleresca?
Potser és tot plegat, i potser també el que és important és que no deixi d’haver-hi històries per explicar, llibres on s’escriguin, i lectors que les gaudeixin.
