Tanquem any.
Lliçó tecnològica d’enguany: la xarxa, o te la fas tu, o te la fan.
Intentem tornar a la xarxa dels origens, i no tant per la tecnologia o les eines en si. L’entrada sorollosa i de trencadissa d’en Musk a Twitter a fet més evident que no podem deixar només en mans de criteris de tercers (digueu-li gent amb pasta o algorismes) com rebem la informació i quina informació rebem.
Però no ens quedem amb Twitter. Facebook, Instagram, els bots, els suposats diaris i canals d’informació d’esquerra i dreta, d’una banda i d’altra del front, ens haurien de posar els pèls de punta. Les fake news, les realitats alternatives, la cridòria, les possibilitats de generar imatges i veus que semblen reals i, sobretot el cap escrúpol de fer servir tot això, ens ha d’espantar.
I la facilitat de fer d’altaveu, d’eco de tot això, apretant un botó, sense gairebé ni pensar, en un acte reflex que s’aprofita de la nostra sorpresa, enuig i fàstic (en un contingut pensat per provocar-lo) o les ganes de ser tant guapus, xulos i guais com la resta, ens fan amplificar tot aquest soroll, tota aquesta desinformació, tota aquesta mentida.
Així que parem. Pensem. No som els retuits que acumulem, els seguidors que tenim o els likes que ens fan: som la conversa, el que aprenem, diem i intercanviem. I això no s’acumula, no es comptabilitza i es mostra. Es guarda dintre i no es veu fora, si no és a poc a poc, parlant.
Aquesta és, per mi, la lliçó: la xarxa som cada un de nosaltres, no la imatge comptabilitzada de les nostres reaccions i moviments. Això últim és, només, la visualització de la màquina que ens mira, la servitud voluntària de quina no ens adonem.
