Vivim immersos en un bombardeig continu d’informació i interrupcions. L’entrada de dades de comunicacions, el degotall de connexions i distraccions és constant, tant a casa com a la feina com al carrer: ens hem acostumat a viure continuadament amb soroll de fons, amb elements que criden la nostra atenció.
Aquest flux continu d’interaccions, la gestió ininterrompuda de noves informacions, la interacció tothora amb els altres, les múltiples possibilitats de distracció o el simple entorn urbà on vivim configuren un espai de soroll real i informacional a temps complert, companyia continuada arreu i tothora.
Però que passa quan s’apaguen els llums? Què passa quan no hi ha totes aquestes distraccions, quan ens trobem el silenci? Sabem estar no ja sols, si no en la nostra pròpia companyia? De vegades em demano fins a quin punt aquest soroll ambiental continu no ens acaba provocant una necessitat també continua de companyia que fa, alhora, que fugim de nosaltres mateixos o, si més no, que no ens acabem coneixent del tot a nosaltres mateixos.
Potser som més socials, sí, però sabem també ser més individuals, tenir les nostres pròpies opinions i reflexions? O potser la infoxicació que patim és una falsa profunditat, una fugida endavant?
Comments:
Tapant el silenci amb soroll digital – Quasi un bloc - Nov 4, 2018
[…] Sembla fins i tot que no només l’omplim, sinó que hi lluitem: posem la ràdio, la tele, spotify o el que calgui per tenir un soroll de fons, alguna companyia, perquè ens costa estar sols amb nosaltres mateixos. […]
