En un article a El País, Javier Rodriguez Zapatero (president de Yahoo! España), fa una aproximació a la idea de micopoder(1), que es pot definir com un desplaçament del poder des dels cercles habituals de decisió (polítics, econòmics) cap als ciutadans gràcies a les noves tecnologies.

Dins d’aquest concepte, l’autor hi barreja tant el “periodisme ciutadà”, els blogs, wikis o d’altres eines socials, xarxes socials mateixes, elements de swarming com la convocatòria d’algunes manifestacions o el poder que els consumidors poden tenir si s’organitzen per exemplificar com aquest poder (o part d’ell) passa de les estructures tradicionals a la societat.

Però tot i que en un primer cop d’ull aquesta és una idea engrescadora, serà possible?

1. Estan els ciutadans preparats per exercir aquest micropoder?

Fa falta criteri i formació, arguments i idees per sostenir les postures pròpies. Si s’avança en aquesta línea, s’ha de passar de la figura del ciutadà-reclamador al ciutadà-corresponsable. No es pot només demanar: s’ha d’explicar bé què es demana y donar solucions, si pot ser, o fins i tot formar part de la solució.

Les xarxes de confiança establertes a Internet poden ajudar-nos molt en la formació d’opinió: permeten llegir idees, discutir-les, crear debat. Però el que funciona en xarxes socials reduides, on l’element principal és la confiança en els altres membres, pot no funcionar tant bé en xarxes més grans: els mecanismes de decisió son diferents, i també els criteris d’elecció o funcionament. [2]

2. Estan els polítics preparats per compartir el poder?

Suposant que s’acompleix el punt anterior, i que la ciutadania actua de manera corresponsable, els polítics seran capaços d’adaptar-se a aquest canvi? Eines com blogs, wikis, fòrums o el senzill correu electrònic faciliten moltíssim la comunicació amb els responsables. Un weblog, per exemple, és un camí bidireccional: escrius però també ets comentat. Com encaixen els polítics aquests comentaris? Se n’hi poden fer? Aquests nous mitjans no son només canals unidireccionals (com els antics) per fer arribar el missatge del partit o les idees pròpies: son també xarxes on es comparteixen idees y on es poden demanar responsabilitats.

Encaixarà la comunicació en xarxa amb la estructura jeràrquica dels partits? Seran els partits polítics, doncs, capaços d’adaptar-se a aquestes noves formes? Ja hem vist que a l’hora de servir els seus interessos particulars (campanyes, manifestacions), tots s’han adaptat (uns millor, d’altres pitjor), a les noves tecnologies: ara han de saber començar a moure’s també en el mitjà, llegir, ser part de la xarxa.

3. No tothom està a la xarxa

A mida que el comú de la societat s’adapti més als nous mitjans, el micropoder, les noves formes de relació entre polítics i ciutadans, entre administrats i administradors, entre clients i venedors o empreses, s’anirà expandint cada vegada més. Però no hi serà tothom, sigui per circumstàncies o per voluntat pròpia, i, per tant, el micropoder només l’exerciran uns quants.

Per tant:

El micropoder pot transformar enormement la societat, les relacions entre els seus components i les seves pròpies estructures, però els individus que formen aquesta societat també hauràn de canviar: la llibertat de decisió, la elecció, implica responsabilitat.

-– (1) De fet l’article és la presentació d’un llibre: “Micropoder, la fuerza del ciudadano en la era digital”, de Javier Cremades. [2] Mentre estaba escrivint això, m’he trobat una entrevista a Alfons Cornella on cita el tema (cinquena pregunta)

Comments:

Núria - Aug 0, 2007

Molt interessant! Una mica en aquesta línia d’aquesta preparació de la ciutadania, Dan Gillmor proposava augmentar la formació dels qui exerceixen periodisme ciutadà: formació tant en eines en com en rutines de producció periodístiques i principis de veracitat, credibilitat, etc. Respecte al tercer punt, em fa pensar que la fractura digital és múltiple: no només Nord-Sud sinó també dins el mateix Nord (4t món).

Manel - Aug 1, 2007

La proposta d’en Gillmor és interessant, però està acotada a aquells que vulguin convertir-se en periodistes, en nusos emissors d’informació de la xarxa (informació que podria ajudar a formar opinió i, per tant, una de les bases del micropoder). Això en si, expandir un codi deontològic, unes bones pràctiques, ja és bò, però crec que el repte futur estarà més en veure si la societat és capaí§ d’assumir el potencial que tot això pot suposar. En quant a la fractura és múltiple, efectivament: no només Nord-Sud o al 4t món, fins i tot dintre dels propis usuaris de la xarxa, en sentit horitzontal.