De fa anys que es diu que la política es professionalitza i s’allunya de la ciutadania, i els escàndols continuats de corrupció han portat a la necessitat de netejar la seva imatge de cercle tancat i viciat, d’obrir-la al comú de la ciutadania, buscant noves eines de participació.

Nous moviments polítics, més oberts i participatius que els anteriors, més flexibles, no fan sinó accelerar aquesta necessitat i això, alhora, acaba provocant la redacció de lleis sobre transparència i participació que obliguen els governs a dotar-se de determinades d’eines per acomplir aquests objectius.

Així, ens trobem que surten portals de transparència, indicadors de diferents tipus i portals i eines de participació, fins i tot arribem a trobar registres de grups d’interès* (lobbies): moltes i diferents eines per millorar l’accés a la informació i la participació per part de la pròpia Administració.

Però son aquestes eines les adequades? El debat va més enllà de l’eina en si mateixa, com apunta Carlos J. Gil a La democracia no representativa no es representativa i explica molt bé Versvs a Los límites de la participación**:

  • el concepte d’una democràcia participativa és funcional?
  • com podem tenir una imatge representativa de tothom en determinades assemblees?

Sembla molt, molt difícil, i no tothom podrà o voldrà anar sempre a tot, o participar en tot: la gent acostumem a moure’ns per motius determinats i no sempre altruistes, i de vegades no tenim interès o el coneixement necessari en alguns temes, o bé la profunditat i les conseqüències del que cal analitzar se’ns escapa: pot la saviesa del grup ser correcta en qualsevol cas? Sembla que no quan el grup és molt gran i els punts de coneixement son diversos i dispersos (on no hi ha un criteri comú), i això ens portaria a que el resultat no sempre podria ser el més correcte ni el més beneficiós per al grup sencer, això és, la societat…

Ara per ara, tenim més informació (portals open data) i hi ha eines i plataformes creades per grups de ciutadans/activistes que permeten aquest control (els OCM, per exemple), però tothom l’exercirà? De veritat tothom voldrà ser un científic de dades? Segurament no.

Les iniciatives de participació han de ser-hi, però el temps i la maduració de la societat ens indicaran fins a quin punt son útils. El que no hem de perdre de vista, però, és l’apoderament real de determinades minories (grups d’activistes, ciutadans conscienciats) que poden, aquests si, ser generadors d’opinió: es tracta de crear o cuidar el teixit social que permeti aquests grups independents, que enriqueixen el debat i per tant estenen el debat polític més enllà de les administracions. I les eines per aquest apoderament son, en gran mesura:

  1. els portals d’open data amb dades d’interès real, amb etiquetats comuns i mateixes unitats de mesura, comparables, agregables, que permetin l’anàlisi independent de tercers.
  2. els portals de transparència on es pengi la informació més textual, els indicadors, actes, no s’agrupi el comú de la informació generada per l’administració de torn.
  3. unes polítiques documentals i arxivístiques comunes, amb sintaxis estandarditzdes, que permetin una ordenació amb un llenguatge comú de la informació dels punts anteriors.

Els portals de participació i les iniciatives de participació seran útils (ni que sigui orientativament) i tindran èxit en tant es cuidin els anteriors punts, perquè aleshores podrà créixer el número i la qualitat de la opinió (la formació) dels participants.

(*) Registre que és voluntari i sotmès a monitorització i control una vegada t’hi inscrius. (**) Links via Arnau Fuentes a Recull d’enllaços, nº 9.