Anuncis: son arreu a la web, i els usuaris, en general, els ignorem, tanquem o bloquegem tant com podem, però son també la font d’ingressos de moltes petites publicacions, que intenten fer-se un forat o, simplement, donar veus a idees i iniciatives que estan fora de l’interès de les grans empreses (tecnològiques, de publicitat, editorials, poseu el que volgueu aquí).

Sense els anuncis no hi ha ingressos per molts, però els anuncis son, alhora, cada vegada més intrusius, ens roben més pixels de la pantalla o ens distreuen, per no dir molesten, més vegades del compte. I tot plegat, perquè molts dels anuncis no tenen altra manera de cridar el nostre interès que posar-se al mig per ser inevitables (qui no ha tancat una finestra aquí o allà, ha passat de la plana d’anunci en accedir a un article o ha tancat els ulls amb aquells quadres que diuen que hem d’actualitzar el java (Redéu, l’equivalent publicitari del blink de l’HTML!).

Sigui com sigui, els evitem perquè no ens aporten, la majora de vegades, gaire valor.

Walter Mossberg proposa una solució en un article a The Verge:

The answer is for the ad industry to reform itself, so people don’t turn to ad blockers. Ads need to be less intrusive, less burdensome, and smarter. Tracking needs to be more transparent, and more under the user’s control. And this reform should start now, when ad blockers are still used by a small minority of users. Walter Mosberg: The real trouble with web ads

Si, és clar que ens rastregen i miren què fem i en funció del que fem/busquem/llegim ens ofereixen (no sempre, però gairebé) coses relacionades per intentar atreure el nostre interès…

Com diu en Mossberg, els anuncis han de ser menys basts, més integrats en el context, i hem de tenir realment la opció de dir que no ens segueixin: la indústria ha de canviar.

Però el canvi ha d’anar més enllà de la pròpia indústria anunciant, ha d’arribar als fabricants dels productes, o fins i tot han de treballar plegats. El que pot despertar el meu interès no és només un producte que vaig comprar una vegada, sinó allò que està relacionat amb el que compro habitualment i que pot interessar-me d’alguna manera, i que potser no el fa la mateixa empresa. Com? No ho sé, ofereix-m’ho tu.

La màgia del bon venedor, que sap entendre el client i veure el que potser ni ell sap què vol però que li pot agradar, s’ha de transformar en algorismes i números, i això no s’aconsegueix només rastrejant i perfilant el client: el fabricant ha de saber quins productes té, com vendre’ls, quin valor tenen i com es relacionen entre ells, i el venedor ha de saber com relacionar els productes dels seus clients (els que el paguen) en funció d’aquells a qui mira, els compradors.

S’ha d’anar més enllà dels frames al costat d’un text, o dels fons dels articles o de pantalles introductòries a una web, oblidar la part de baix de la pantalla del mòbil per presentar anuncis o dels continguts patrocinats que no tenen res a veure amb allò que ens interessa, avançar en la gestió i coneixença d’allò que s’ofereix i en la manera d’oferir-ho, en trobar el moment. Pensar en versions amb anuncis, sense anuncis i de pagament o amb models mixtes, amb anuncis relacionats però ben integrats, perquè no? Cal despertar l’interès del visitant, del lector, perquè es transformi en consumidor, i no tractar-lo per defecte com un consumidor sense criteri, una màquina de comprar per exprimir.

Sigui com sigui, el model d’inserció arreu de publicitat l’únic que aconseguirà és vacunar-nos contra ella i generar eines per lluitar-hi com els bloquejadors.

Comments:

Despublicitar la xarxa | Quasi un bloc - Oct 3, 2015

[…] volta més a la publicitat a Internet: si no es poden millorar els anuncis, si no és menys intrusiva la publicitat, la única solució és usar […]