El canal per on es transmet un missatge el condiciona totalment: no és el mateix un llibre, un diari, la televisió o la ràdio. Cada mitjà té el seu tempus, el seu ritme, les seves possibilitats gràfiques o les seves limitacions temporals o d’espai, i tot això condiciona espectacularment la profunditat del missatge, l’atenció que hi dediquem, la reflexió sobre el mateix o l’abast, l’audiència, fins al punt que pot arribar a variar el significat, donades les lectures que se’n poden fer. De fet, McLuhan ja va dir fa anys que el mitjà és el missatge.

De fet, les cadenes de notícies contínues, els diaris amb continguts d’agència i notícies repetides, les descarades orientacions de notícies cap a determinades audiències, o els llibres repetidors de tòpics però sense idees essencialment noves no son més que exageracions d’aquest model, evolucions pervertides dels canals unidireccionals massius, d’un emissor a una audiència gegant que escolta embadalida i no pot dir gaire al respecte.

Curiosament, la gran promesa democràtica, la gran conversa global, Internet, està repetint aquest model: les xarxes socials centralitzades i els serveis de comunicació mòbils repeteixen un model molt similar: promocionen els missatges curts, la rapidesa, la velocitat, es premia la intuïció i l’agilitat davant de la reflexió i el pensament: retuits, m’agrades, tumblrs, agregadors… la tendència a augmentar l’efecte megàfon de la massa és cada vegada més gran. La conversa global segueix existint, però continua essent minoritària.

Les interfícies d’aquests nous mitjans no son alienes: whatsapp o twitter, per exemple, no estan dissenyats per mantenir converses asíncrones: es rep un missatge i o es contesta o bé queda submergit cap al fons de la pila de la resta de missatges més nous. No és impossible contestar després, però cal un treball extra. I novament missatges curts, ràpids, imatges, multimèdia. Consum fàcil, digestió ràpida. Novament el mitjà és el missatge, novament el mitjà conforma la manera de comunicar i per tant, dóna forma (deforma?) el missatge. Ara ja no només el mitja és el missatge: ara el mitjà també modela la forma de comunicar-se, la conversa.

Què passarà quan pensem que els missatges son d’aquest tipus tots? Què passarà quan vestim els missatges amb enllaços per donar més informació, enllaços que moltes vegades no es miren, no es consulten, com les referències d’un llibre? Com consumir tanta informació, tant similar, de tants mitjans?