Rellegint Kapuściński em trobo això:

El pitjor ròssec de l’existència d’una muralla és que crea un home defensor de la muralla, engendra una mentalitat escindida que divideix el món en un d’ínfim i malvat, és a dir, l’exterior, i un de suprem i bo, és a dir, l’interior. Per acabar-ho d’adobar, no és necessari que el defensor sigui a prop de la muralla en el sentit físic. Si en porta dintre seu la imatge i respecta les normes que la lògica de la muralla imposa, pot ser-ne ben lluny.

Viatges amb Heròdot, Ryszard Kapuscinski, Anagrama·Empúries, 2006, pàgina 60

Muralles de pedra, muralles físiques que ens condicionen el pensament i com veiem el món i la resta de la gent.

Muralles també internes, invisibles, que aixequem contra els altres, a favor dels nostres. Que ens constrenyen i ens fan petits i ens uniformitzen, i que moltes vegades ni les veiem ni en som conscients. La presó ideal.

En poques línies es defineix tan bé un dels mals grossos de la nostres societats, de la història del món.