Això d’Internet i el núvol és una imatge que ja hauríem de començar a deixar de banda: Internet és una xarxa d’ordinadors, una infrastructura gens etèria.
La teranyina de cables subterranis i submarins que s’estén per tot el món té unes despeses de manteniment considerables, i no només hi circulen dades nostres, sinó (i sobretot) serveis de comunicació operats per empreses que volen guanyar cèntims.
La xarxa (que ja es vulnerable per sí mateixa) està sotmesa a molts interessos: econòmics, socials, polítics… i la dependència que en tenim per qualsevol cosa fa que aquesta vulnerabilitat sigui encara més acusada.
En el món actual, on semblen sortir fantasmes imperials del passat i nous actors truquen a la porta, la defensa de la xarxa ja no és només un tema de ciberguerra: no es pot dependre d’un sol cable o d’un sol proveïdor, s’ha d’estar multiconnectat i controlar els punts d’accés, no poden haver-hi monopolis gestionant les comunicacions, i, a sobre, com a societat, no ens podem permetre la “facilitat” de control punxant uns quants llocs concrets (el projecte Prisma, la Gran Muralla digital xinesa, o el Red Star dels nord-coreans, per posar alguns exemples).
Baixem del núvol, toquem de peus a terra, i revisem els cables també: siguin els russos fent-se veure, sigui algú per motius laborals, una iaia a Armènia buscant coure, d’altres punxant alguns nodes o nosaltres que no encriptem comunicacions, la xarxa (i de retruc la nostra societat) és més vulnerable del que ens pensem.
