En el món de la tecnologia d’avui en dia, l’obsolescència programada és un fet. Ningú fa bandera d’utlitzar-la però, misteriosament, les coses caduquen, o deixen de tenir suport, per usar un eufemisme industrial.

Tot és software, i per tant, si el software que controla un hardware (i tot és hardware, sigui un cotxe, una tele, un mòbil, la RaspberryPi que fas servir de nanoservidor a casa, la nevera connectada o l’endoll controlat per wifi) es queda sense suport, allò que podria seguir funcionant sense problema,[¹] pasa a ser una andròmina poc més que inútil o totalment insegura (no se sap què es pitjor).

Aquesta caducitat, amb terminis més o menys curts o llargs (depenent del producte), aboca a una renovació contínua de la tecnologia i per tant a un consum continu.

Si passem del món dels aparells al món del software, també passa. I aquí ja no hi ha tant la mà negra del benefici econòmic com qüestions de seguretat, aprofitament del hardware, etc, perquè els terminis son moooolt més llargs. Però també passa, les coses també caduquen, les tecnologies es fan velles, i arribem al manteniment dels softwares antics (si, els famosos sistemes legacy), sense suport del fabricant, programats en tecnologies antigues, fossilitzades, que hem de mantenir artificialment vives, o suant per trobar algú que recordi com es va fer allò, o encapsulant-lo en caixes negres ben protegides (ai, els servidors Windows 2000 que encara deuen quedar). Diguem-li obsolescència desprogramada, si voleu.

La qüestió és que hi és. I moltes vegades, quan programem sistemes, es pensa en la gestió immediata de la informació, però no en la durabilitat del sistema, o en què es farà amb les dades, com les gestionarem d’aquí uns anys. Interessa la gestió i el resultat actual, la necessitat d’ara.

Però la necessitat d’ara es transforma en un problema al cap dels anys. I ara ja portem molts anys de dades digitalitzades, o digitals d’origen, gestionades amb sistemes antics, artificialment vius, perquè no tenim altra manera de usar (cercar i explotar) aquelles dades.

Què fem?

D’una banda, cal pensar en els sistemes a desenvolupar de manera robusta, pensar què farem amb les dades quan ja no calgui la gestió del sistema per al dia a dia, però si guardar les dades. Igual que quan es contracta quelcom al núvol es fa un plà de retorn de les dades, hem de plantejar-nos com guardarem aquelles dades de manera independent, sense necessitar la lògica d’accés i control, que respon a unes necessitats de gestió, no de cerca i explotació posteriors. Molt camí per recòrrer aquí, en l’empresa privada i en l’administració pública.

D’altra banda, pensar en les dades, i ordenar les que ja tenim. Cal que seguim mantenint sistemes legacy per accedir a les dades? Rotundament no:

  • Cal que pensem com exportar aquestes dades a sistemes de llarga durada, de manera autocontinguda i que cada unitat d’informació sigui autoexplicativa, sense necessitat d’accedir mitjançant una interfície de control específica, sense el fluxe de gestió necessari per generar l’expedient, la factura o el document que sigui.
  • Cal que pensem en les dades que guardem com el llegat que deixarem a futur, i per tant, ha de ser tan net com sigui possible.
  • Cal que pensem en com mantenir les relacions entre les dades, de les caixes autocontingudes, sense haver de dependre d’identificadors únics i bases de dades relacionals.
  • Cal que entenem que tan important és la dada com la metadada, la informació continguda en una unitat com les relacions (jeràrquiques i horitzontals) d’aquestes unitats.

Per tot això, la tecnologia ajudarà, però el primer que cal és pensar com volem utilitzar-la i què ens cal en cada cas, i entendre que la informació és agnòstica, que pot ser tota igual de valuosa, i que potser s’han de guardar dades de sensors al costat de dades d’expedients o de factures o de tributs, si tot està ben catalogat i és comprensible. En aquest sentit, tesaures, catalogacions i esquemes comuns i interoperables son el camí. Ens cal una ontologia de les dades.[²]

Ontologia de dades

Si en la gestió del dia a dia les bases de dades relacionals i els BPM podens ser d’ajut, en la gestió final hem d’anar a gestió documental, bases de dades nosql o similars, interfícies d’accés directes sense lògica de negoci i explotació de grans conjunts de dades.

En fi, preocupem-nos per l’obsolescència programada i de la seguretat de les dades, és clar. Però preocupem-nos també de l’obsolescència de les dades.


[¹]: Aquí es podria obrir un debat sobre l’ús de software i hardware lliure, però no és la idea d’aquest article.

[²]: M’he permès la llicència de copiar una imatge d’en Joan Soler. Si voleu saber més sobre dades, seguiu-lo.