Interessantíssim Zygmunt Bauman. El pare del concepte de la modernitat líquida apunta uns quants temes i esbossa algunes reflexions en una entrevista que no té desperdici a l’Ara Tu del diumenge 31 de maig.

Tot i el risc d’extreure-les del context, algunes frases per donar una idea:

Som addictes a les novetats.

Ho diu en relació al rol del mestre, d’haver d’estar a la últim i haver de competir amb la font inabastable i permanentment actualitzada de coneixement que és internet, i el canvi que suposa això per al mestre: triar, guiar, atreure, fer comprendre. És un canvi de rol.

Els joves europeus estan a la defensiva. […] Estar a la defensiva, per contra, vol dir que desconfies a l’hora de mostrar-te i no explotes to el potencial del teu enginy, de la teva intel·ligència.

Com fer que la joventut no estigui a la defensiva, que busquin oportunitats, quan alhora se’ls tanquen totes les portes i el món laboral s’enroca i auto protegeix, perquè no té sortides per oferir com abans?

La societat d’avui dia està més avesada a la divisió, a la individualització i a la privatització. El més característic de les revolucions era que funcionaven com una gran fàbrica de solidaritat. […] La nostra societat no és una fàbrica de solidaritat, és una fabrica de desconfiança i competència. A més, no tenim cap model de bona societat.

Si en una societat primen cada més la desconfiança i la competència entre individus, el bé individual a tot preu… durant quant temps seguirà essent una societat? Quan començarà a trontollar?

Hi ha un divorci entre poder i política. […] el poder s’ha emancipat del control polític i s’està oblidant de totes aquestes qüestions, amb resultats devastadors. No hem desenvolupat institucions polítiques de manera global, totes estan a nivell d’estat nació.

I com ell mateix diu, això fa que no hi hagi cap pla global, cap idea de què s’ha de fer per un bé comú, encorsetats en les seves velles fronteres geogràfiques, els estats serveixen de base per poders econòmiques que sortegen les traves que se’ls pugui intentar posar.

El retrat que fa Bauman de l’estat de la nostra societat i del nostre món no és gaire encoratjador, però no fa més que explicar des d’un punt de vista sociològic tendències que primer va anar destriant i que després ha anat comprovant com es feien realitat. No assenyala ningú, la societat en el seu conjunt és qui fa aquest camí, i la societat en el seu conjunt és qui l’hauria de redreçar.

Però no he perdut l’esperança. Si hi ha un aspecte humà immortal és precisament l’esperança. No em puc imaginar la raça humana sense esperança. És el nostre element definitori. Fins i tot en les pitjors circumstàncies tenim esperança. Així que jo encara espero que la gent entri en raó.

Després de tot el que ha anat radiografiant, un bri d’optimisme.

Si el que caracteritza l’obra de Bauman és el concepte de líquid, en quant a canviant, evolutiu, flexible, inestable i movible si parlem de la societat, o bé com difós i intangible, si parlava de la por (de les pors socials)… no podríem parlar també d’un optimisme també difós, flexible, intangible… però present, com sembla mostrar el propi Bauman? Un optimisme que està allà, subterrani, que de tant en tant surt a la superfície però que discorre amagat, per por de mostrar-se massa?

Un optimisme líquid.