Quasi un bloc

Les nostres ciutats son deserts. No és només l’efecte illa de calor, el formigó que ens foragita, el de vegades desastrós urbanisme que no facilita la vida o l’alienació de l’entorn. Hem construït les ciutats modernes d’esquena al terreny, no ja al territori que l’envolta, si no al terreny on son. Hem aïllat amb ciment, totxos i asfalt unes superfícies immenses, on ja podem parlar de percentuals d’un dígit sobre el territori total del país (un 2....

Tothom parla del metavers, però encara no sabem ben bé què és ni com ens afectarà. No seràn ulleres de realitat virtual, ni versions modernes de Second Life, ni granges d’humans jugant a jocs 3D, enganxats a mons imaginaris, ni només blockchain o criptomonedes o NFTs absurds. Potser hi haurà coses d’aquestes, però no serà només això. Encara s’està construint, i no hi ha res definit. Pals de cec d’empreses i governs, i milions i milions invertits en endur-se l’aigua cap al molí propi, propaganda i molt de fum, intents de posar-se a la capçalera de no sabem encara què, de no perdre no sabem quin tren....

Quan era petit, un personatge de la tele deia que “els petits canvis son poderosos”, i ho feia per explicar-nos que cada petit gest que féssim ajudaria el planeta a millorar, a tenir uns boscos i unes ciutats més sanes. El bo del Capità Enciam, fent-nos millors, creant consciència, i fent molt bona feina. Però el missatge del Capità Enciam ja no serveix, els reptes son massa grans. Hem de seguir fent tot el que podem i estigui al nostre abast en el dia a dia: separar, reciclar, no consumir, comprar a doll i no ultra-envasat, caminar i usar transport públic, vigilar amb aigua, llum, calefacció… ....

Una fórmula com una altra qualsevol per una ciència inexacta i plena de variables i errors.

Els presoners del mite de la caverna de Plató no són conscients del món real que els envolta, viuen només pendents de les ombres que altres els projecten, confonent imatge amb realitat: l’al·legoria de Plató ens dibuixa persones presoneres de les imatges, i de les percepciones (subjectives) que tenen d’elles, imatges que son fetes a base d’ombres projectades per altres persones. L’explicació clàssica ens relaciona el mite amb el món de les idees i l’assoliment del coneixement, l’esforç i la llibertat associada....

Fer referència a la guerra d’Ucraïna com la Tercera Guerra dels Trenta Anys(1) sembla en principi estrany i llunyà. Aquella guerra es va acabar amb la Pau de Westfàlia, on es van definir els conceptes en els que s’ha basat l’ordre internacional des d’aleshores: l’equilibri entre països, la separació entre política externa i interna, la no ingerència en polítiques internes… de fet, tot el que Putin ha acabat d’esborrar amb la invasió d’Ucraïna i que ja porta temps fent a Txetxènia, Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan i d’altres espais post-soviètics....

Acostumat a que els grans jugadors en l’aventura espacial hagin estat, fins ara, els estats se’m fa estrany llegir que les estacions espacials privades ja estan aqui, com si de cop sortissin de llibres de ciència ficció i se’ns plantessin aquí, pensant encara que l’espai es territori inexplorat, internacional, de col·laboració entre països. Però no és pas així. Potser fins ara els únics que tenien potència i interès (orgull nacional i interessos militars, sobretot) eren estats o col·laboracions entre ells, i eren qui posaven el nom i la cara....