Quasi un bloc

“[…] failing to recognize that when one declares something to be inconceivable, that is a statement not about what is possible, but about what one’s mind can conceive.” "Will it go nuclear? Graham Allison, Time Magazine, Jan 16-Jan 23 Issue, 2023" Aquest és un punt clau i un error que tots, tard o d’hora, cometem en algun moment: que pensem que una cosa no pot passar no vol dir que no passi....

Se’ns fragmenta la xarxa i la conversa, i el que havia de ser una conversa mundial ha passat a ser una olla de grills mundial on qui més crida sembla que és el que més es fa sentir i ens ha donat per pensar que és qui té més raó. Error. Això no és així, però el rankisme i el voler ser-hi ens ha fet seguir (i no ens enganyem, la majoria encara hi és -o hi som, ni que sigui de passada- ) en les grans xarxes comercials, les que promocionen aquest comportament, alhora que et venen la moto de la conversa global, que la xarxa és com estar a la plaça xerrant, i no son això....

Tanquem any. Lliçó tecnològica d’enguany: la xarxa, o te la fas tu, o te la fan. Intentem tornar a la xarxa dels origens, i no tant per la tecnologia o les eines en si. L’entrada sorollosa i de trencadissa d’en Musk a Twitter a fet més evident que no podem deixar només en mans de criteris de tercers (digueu-li gent amb pasta o algorismes) com rebem la informació i quina informació rebem....

Les administracions estan presents a les xarxes socials: canals de Twitter, d’Instagram, pàgines de Facebook i YouTube, per anomenar les més habituals. És una aposta per estar més a prop de la ciutadania, de fer arribar millor la informació i els missatges, que no esperar que la gent entri a la pàgina web vist com va el comportament de tots plegats, que ens hem acostumat a que ens portin la informació en comptes d’anar a buscar-la....

Els serveis que anomenem xarxes socials son, per definició del propi negoci, tancats. De fet, tendeixen no només a ser tancats, sino a absorbir tot el que poden dels altres, a menjar-se el terreny per quedar-se amb tota l’atenció i el temps dels usuaris. Vist així, que aquests serveis es plantegin ser interoperables entre ells és bastant poc probable. És prou conegut l’exemple del correu electrònic, on diferents proveïdors ofereixen el mateix servei, i tu pots enviar i rebre correu de qualsevol altre proveïdor… Correcte, però no vàlid perquè els proveïdors de xarxes socials no ofereixen un servei estàndar, ofereixen la SEVA xarxa social, amb continguts i característiques diferents de les altres, i sense ganes d’interactuar-hi (per més que gairebé tothom estigui repetit a les mateixes, a grosso modo)...

Ha de ser difícil ser un motor de cerca, i no em refereixo pas a les empreses que els fan anar, els googles o bings o altres d’aquesta nostra xarxa, no… Em refereixo a la humil peça de software que ha d’anar web per web, plana per plana, recollint informació, indexant-la, arreglant-la i entenen-la per posar-la a disposició d’altres que després en faràn vés-a-saber quin ús. Aquests herois anònims de la xarxa han d’enfrontar-se, ara i adés, a legions de programadors web amb poca idea o menys ganes, a suposades empreses expertes en la web que després fan planes que fa por veure-les, a continguts que no tenen cap tipus d’organització ni ordre, a planes sense cap jerarquia ni metadades o que contenen tones de pseudoscripts generats per programes d’edició (que no se us passi pel cap modificar aquests codis a mà!...

Sabem que passem massa temps a les xarxes socials, que estan dissenyades per retenir-nos tant com puguin, que lluitar contra la inèrcia dels costums o contra les gratificacions dels likes -o similars- requereix força de voluntat, que potser no ens informen de la millor o més objectiva manera o tenim por de quedar fora de joc, de perdre’ns alguna cosa o de no estar en contacte amb la nostra gent (sabem que no serà així, que és molt més artificial del que sembla)… però hi seguim, fins que alguna cosa ens ho fa replantejar o mirar-nos-ho de més lluny....