Les finestres són a tot arreu: a Windows, als Macs o a qualsevol versió de Linux amb interfí­cie gràfica.

La metàfora de l’escriptori, d’ençà que va començar a ser accessible per a tots els usuaris, no ha fet més que créixer: és neta, comprensible, i prou fàcil d’usar per algú que no hagi tocat mai un ordinador.

Però és la millor interfí­cie que podem tenir?

La idea de simular l’escriptori, on cada finestra representa una tasca que estem fent o un document amb el qual treballem o llegim és molt clara, però des del punt de vista de la productivitat o de l’atenció no ho és tant.

Igual que si ho fem sobre un document qualsevol o sobre un llibre, quan treballem fixem la nostra atenció en un únic punt, és a dir, treballem sobre una única finestra, sigui d’un processador de textos, una fulla de càlcul o un navegador: perquè volem les altres finestres en aquell moment? El que ens interessa és tenir el màxim d’espai on treballar, i oblidar-nos de la resta de tasques fins que hàgim de tornar-hi…

I si poguéssim ocupar tot l’espai de pantalla? Si estem treballant en una aplicació, que aquesta ocuparia tota la pantalla, sense botons ni barres de tí­tol que malgasten l’espai, quan anéssim a l’escriptori, aquest ocuparia tot l’espai de pantalla i tindria no només els accessos directes habituals, si no també un apartat on podrí­em veure les finestres amb les que estem treballant (de la mateixa manera que, quan aixequem el cap del paper amb el que treballem, veiem la resta de papers, llibres i notes a l’escriptori fí­sic).

I els programes que fem servir habitualment, o les accions que acostumem a fer cada dia, no hi hauria manera que el sistema les aprengués i ens facilités fer-les o arribar-hi: un accés senzill, sense haver de navegar per menús i sub-menús, o haver d’aprendre’s les dreceres o les posicions de menú de diferents programes…

Una interfí­cie d’aquest estil, tot i ser gràfica, estaria més orientada a la productivitat, guanyarí­em temps que malgastem reorganitzant finestres, buscant-les o canviant-les de tamany, buscant comandes iguals a diferents programes però situades en diferents llocs, o accedint a recursos que fem servir molt sovint.


Comments:

pqs - Jan 2, 2008

Això que dius em recorda a la interfí­cie Sugar de l’OLPC i a la interfí­cie de l’iPhone. Per cert, has pensat en provar RatPoison?

pqs - Feb 1, 2008

Sí­, ja el vaig veure.

Manel - Feb 0, 2008

Per cert, els de Humanized tenen un post molt interessant sobre el disseny d’interfí­cies d’usuari i el codi lliure: Ten Ways to Make More Humane Open Source Software

Manel - Feb 0, 2008

Sí­, tens raó, no hi havia pensat, en la interfí­cie de l’OLPC! Tenia més en ment treballar amb una interfí­cie més semblant a la de l’iPhone, on s’hi han implementat algunes idees bastant bones (el gir de la imatge en funció de la posició, els gestos a la interfí­cie…). L’OLPC té una interfí­cie gràfica molt interessant, orientada a unes feines concretes, però crec que encara es basa en el ratolí­, no aprofita altres perifèrics com pantalla tàctil, el pad del ratolí­ o una lí­nia de comandes amb llenguatje (semi-)natural. D’això que dius del ratpoison… buf, és una mica extrem, fins i tot tenint en compte el que dic al post ;·)… però provaré wmii, a veure què tal.