Quan era petit, un personatge de la tele deia que “els petits canvis son poderosos”, i ho feia per explicar-nos que cada petit gest que féssim ajudaria el planeta a millorar, a tenir uns boscos i unes ciutats més sanes. El bo del Capità Enciam, fent-nos millors, creant consciència, i fent molt bona feina.
Però el missatge del Capità Enciam ja no serveix, els reptes son massa grans.
Hem de seguir fent tot el que podem i estigui al nostre abast en el dia a dia: separar, reciclar, no consumir, comprar a doll i no ultra-envasat, caminar i usar transport públic, vigilar amb aigua, llum, calefacció… .
Tots aquests petits gestos son necessaris, però no suficients. No podem seguir plantant arbres i tancant l’aixeta de casa només. Cal millorar els boscos i l’entorn rural, cal tancar els pous punxats il·legalment, replantejar el model urbanístic i de país, el transport i com vivim, consumim i ens movem, cal veure perquè es cremen els boscos, es sequen els rius i s’omplen piscines i regadius allà on es forçar-ho a l’extrem. Som capaços de forçar, temporalment, el món, fer que creixin verdures al desert i prendre un cafè en una terrassa oberta i calefactada a l’hivern. Ho podem fer. Però és bo? És sostenible. Sabem que no.
O canviem la nostra societat, els valors de la nostra societat, o anem pendent avall sense remei. No sé quines mesures caldrien, però el que si que cal és voluntat real de parar això, sabent que no veurem directament els canvis, perquè ha estat coent-se tot a foc lent durant molts anys, i som de vista i temps curts, i esperit de sacrifici i renúncia a algunes de les comoditats (comoditats, no necessitats) que tenim.
No sóc gaire optimista de com anirà (no de veure resultats, sinó de veure’ns capaços de canviar), però no per això cal deixar de creure i fer, de reduir la petjada.
