L’encariment del petroli no significarà només una pujada dels preus de les benzines o dels seus productes derivats.
De fa anys el model urbanístic s’ha adaptat a la facilitat de mobilitat de la societat actual i proliferen els models dispersos d’urbanisme, siguin urbanitzacions aïllades o enganxades al nucli urbà, on has de disposar de vehicle per desplaçar-te per a la més mínima necessitat.
Ara es comença a parlar del problema del transport: sostenibilitat, rendibilitat, competitivitat… però el problema no és només substituir el cotxe per mitjans públics o per mitjans sostenibles privats, si no que el canvi ha de ser més de fons.
La dispersió de la població i la ocupació del territori a què ha donat lloc aquesta forma de vida lligada al petroli barat tenen una més difícil solució que no només trobar fonts d’energia alternatives, fonts d’energia que d’altra banda no poden encara, ni combinant-les, substituir el petroli.
Potser és el moment que ens comencem a plantejar un canvi en el model de gestió del territori i en el de forma de vida, però això no es pot fer només a nivell personal: no es pot demanar als ciutadans que vagin en bicicleta quan no s’adopten mesures o a la gent que vagi en transport públic si cada dia s’han de fer dues hores per desplaçar-se a la feina.
Gràcies al cotxe, les ciutats s’han transformat: centres d’oci, d’estudi i de producció s’han desplaçat a les afores o a l’exterior directament, parcel·lant els usos del territori i obligant a continus desplaçaments d’una zona a l’altre segons què es vulgui o s’hagi de fer.
Volem reduir transports? Reinventem la ciutat, fem-la més esponjada, més barrejada i més diversa, posem els serveis i l’oci a prop, no es només qüestió de canviar el tipus de vehicle dels nostres carrers.