L’encariment del petroli no significarà només una pujada dels preus de les benzines o dels seus productes derivats.

De fa anys el model urbaní­stic s’ha adaptat a la facilitat de mobilitat de la societat actual i proliferen els models dispersos d’urbanisme, siguin urbanitzacions aïllades o enganxades al nucli urbà, on has de disposar de vehicle per desplaçar-te per a la més mí­nima necessitat.

Ara es comença a parlar del problema del transport: sostenibilitat, rendibilitat, competitivitat… però el problema no és només substituir el cotxe per mitjans públics o per mitjans sostenibles privats, si no que el canvi ha de ser més de fons.

La dispersió de la població i la ocupació del territori a què ha donat lloc aquesta forma de vida lligada al petroli barat tenen una més difí­cil solució que no només trobar fonts d’energia alternatives, fonts d’energia que d’altra banda no poden encara, ni combinant-les, substituir el petroli.

Potser és el moment que ens comencem a plantejar un canvi en el model de gestió del territori i en el de forma de vida, però això no es pot fer només a nivell personal: no es pot demanar als ciutadans que vagin en bicicleta quan no s’adopten mesures o a la gent que vagi en transport públic si cada dia s’han de fer dues hores per desplaçar-se a la feina.

Gràcies al cotxe, les ciutats s’han transformat: centres d’oci, d’estudi i de producció s’han desplaçat a les afores o a l’exterior directament, parcel·lant els usos del territori i obligant a continus desplaçaments d’una zona a l’altre segons què es vulgui o s’hagi de fer.

Volem reduir transports? Reinventem la ciutat, fem-la més esponjada, més barrejada i més diversa, posem els serveis i l’oci a prop, no es només qüestió de canviar el tipus de vehicle dels nostres carrers.